La majoria d’activistes bonistes són uns tramposos de manual, excepte alguna ànima càndida convençuda que la catequesi de pensament únic que li han injectat al cervell és el camí per salvar un món que no té gaire cura

L’estiu de 2020 crèiem despertar d’un somni. La gent s’adonava que hi havia llocs fantàstics al nostre municipi on mai havíem posat els peus. Les restriccions de la covid semblava que servirien per a un exercici d’introspecció que desgraciadament ha degenerat de nou per tornar al punt on estàvem, o a un de molt pitjor encara. La setmana passada va saltar la notícia que hi havia un grup de catalans atrapats a Etiòpia, on passaven uns dies de vacances. Trobo fantàstic que la gent malgasti el seu temps de lleure allà on els vingui més de gust. Sempre queda molt bé dir que has anat a països subdesenvolupats socialment i econòmicament a ajudar i a posar el teu gra de sorra per aconseguir el somriure –fotogràfic i impostat– d’un nen. El meu ADN rural gesticula sorneguerament cada vegada que sent expressions d’aquesta mena. De fet, la majoria d’activistes bonistes són uns tramposos de manual, excepte alguna ànima càndida convençuda que la catequesi de pensament únic que li han injectat al cervell és el camí per salvar un món que no té gaire cura. No en veig a un planeta on cada vegada són més habituals els viatges transoceànics, amb la contaminació del transport com a denominador comú, tant quan som nosaltres qui volem que ens portin a destins per mostrar-ho a les xarxes socials, com quan fem la comanda d’un cable d’estendre la roba per internet perquè ens hi estalviem 60 cèntims d’euro que si ho comprem a la ferreteria del poble. Encara que el cost real sigui immensament superior. Tot plegat forma part de la conxorxa de la política de baix angular, on cap partit, per més d’esquerres que es qualifiqui, té capacitat d’exigir unes taxes per vendes internàutiques que permetin als governs corregir les deficiències comercials i socials que sorgeixen en el nostre dia a dia. Tampoc veig que exigeixin uns drets laborals pels transportistes que pateixen el desori del desig dels compradors, en la línia com han estat aliens de les necessitats dels treballadors –més enllà dels ridículs augments anuals de salari– des d’uns sindicats assimiladíssims per un sistema que els ha convertit en les seves prostitutes daurades. Algun dia ens adonarem que la democràcia només és una paraula màgica sota la qual s’escuden milions de mentiders, farsants i estúpids que es pensen que la resta de la humanitat ho és fins i tot més que ells. En un dels fragments de Memòries de mi mateix de Ferran Torrent, un dels personatges de l’escriptor valencià hi explica que “al món hi sobra gent”. Té raó. N’hi sobra per la supervivència del planeta, però no per la d’un sistema econòmic que requereix una retroactivitat infinita basada en clients i empleats, on els danys col·laterals en medi ambient en general, els sua la fava fins a l’infinit i més enllà. Però explicar tot això sense que t’acusin de reforçar el discurs de la ultradreta ja em sembla impossible. Els rics i poderosos han aconseguit la quadratura del cercle. Ara mateix el món viu immers en migracions massives que fomenten la xenofòbia i el racisme, amb la complicitat de polítics que competeixen per veure qui la té més llarga en la gimcana antifeixista. Els mandataris electes i els seus sobrepagadíssims càrrecs de confiança exhibeixen llaminadures absurdes com la renda bàsica universal, que en lloc de posar l’accent en buscar recursos per compensar segles d’injustícies envers el tercer i quart món, busquen fomentar la ganduleria i el parasitisme en les societats de què ens hem aprofitat. I mentre segueixen explotant la buidor de la sostenibilitat, permeten que el dièsel ens ofegui cada vegada que un vehicle que utilitza aquest combustible passa pel carrer de casa, o que els aires condicionats mantinguin a 20 graus a l’interior de comerços i habitatges a força de llençar més aire calent encara a un exterior que ja està al límit de la incandescència, mentre amb la mà que no es masturben ens passen la safata per recollir donatius contra el canvi climàtic. I tots plegats aplaudim amb les orelles una ideologia o altra, i els anem omplint de monedes una guardiola que utilitzen per retroalimentar-se. Durant uns mesos de 2020 el món es va aturar, i va ser l’economia qui va haver d’adaptar-s’hi i no pas a la inversa. Si continuem cedint al seu permanent xantatge, no compteu amb mi per campanyes beatífiques amb l’únic objectiu d’enfonsar-nos una mica més encara. A blanquejar a la tia Rita.

La majoria d’activistes bonistes són uns tramposos de manual, excepte alguna ànima càndida convençuda que la catequesi de pensament únic que li han injectat al cervell és el camí per salvar un món que no té gaire cura

Vacances als antípodes