Marxar a una destinació exòtica, tant llunyana com sigui possible, s’ha convertit més que en una possibilitat per gaudir de les vacances, en una obligació social

Ja ha arribat l’estiu, moment on la gran majoria de persones poden aprofitar per gaudir d’unes
més que merescudes vacances després de tot un any de feina, que serveixen per carregar
piles abans de tornar a començar, gaudir de temps valuós amb amics o família, relaxar-se o
també, visitar ciutats o destinacions idíl·liques.

És arribar aquestes dates, en les que tothom pregunta quan et toca el teu temps de lleure i
que la segona pregunta sempre sigui la mateixa: a on vas?

D’un temps ençà, possiblement també gràcies a les xarxes socials, marxar a una destinació
exòtica, tant llunyana com sigui possible, s’ha convertit més que en una possibilitat per
gaudir de les vacances, en una obligació social que, a més a més, cal compartir a través de les
xarxes de forma habitual.

Any rere any, algunes destinacions han guanyat protagonisme a altres que les han anat
perdent, com per exemple en l’actualitat, on el sud-est asiàtic manté el seu lloc preferencial en
les imatges d’Instagram, però també altres destins que comencen a obrir-se camí.

Com tot, les modes també tenen la seva importància quan toca escollir destinacions, però
realment sembla que no anar enlloc equival a no haver fet vacances, encara que amb segons
quines destinacions i plans per fer, l’activitat d’aquests dies és més frenètica que no pas la que
es té quan es treballa de forma habitual.

És evident que no existeix cap obligació per haver de marxar tant lluny com sigui possible,
però si certa pressió social per fer-ho, més en persones joves que ja tenen treballs ben
remunerats, on a les xarxes socials es produeixen verdaderes competicions d’imatges sobre
qui ha anat més lluny o ho ha gaudit més, acompanyades de certes frases idíl·liques que
realment, no signifiquen res.

A part d’obrir un debat sobre aquesta pressió social, també seria important comentar alguns
dels debats que s’obren en aquestes dates, com són els hotels o restaurants ‘Only Adults’ i la
fortíssima controvèrsia que provoquen (al final la llibertat d’empresa és aquesta, poder decidir
lliurement quin és el teu mercat i a qui va dirigit, sempre dins del marc de la legalitat), però
també un de no menys important, com és el suplement que les persones que viatgen soles els
toca pagar.

Diàriament arriben missatges que fomenten el poder viatjar i en fer-ho sol si és el que hom
escull o li toca viure, però després, aquestes mateixes persones són les que els toca abonar
un complement per poder viatjar soles, quelcom que es pot entendre però també és
discriminatori.

Costa d’entendre que, una persona que viu sola, que ja de per sí paga tots els impostos sense
cap mena de bonificació si no té fills ni una edat avançada, després encara hagi de pagar un
suplement per poder marxar de viatge si opta per viatjar en solitari, o també, que anar a
qualsevol hotel, cine o restaurant sigui quelcom que es pugui fer estrany.

La vida no està pensada per una persona sola o per no voler viatjar, però algunes situacions
són d’allò més grotesques, on, deixant de banda els comentaris, sembla que algú que va sol
s’hagi d’amagar de les mirades públiques perquè no sigui un reclam publicitari prou encertat.

Benvinguts al segle XXI, una època d’empoderament però que encara manté alguns vestigis
antics, i on amb l’arribada de les vacances sembla que sigui més important competir en
postureig que no pas el que realment ve de gust a cadascú.