Hem agafat el virus i no ha sigut cosa fàcil: ens ha atropellat de mala manera

Entre el meu darrer article i aquest, a casa hem agafat Covid. No ha sigut cosa fàcil: puc dir que ens ha atropellat de mala manera i ens ha deixat efectes físics i psicològics. Després d’un any i quatre mesos de confinaments i mesures restrictives, després de limitar tant la vida social i espatllar-nos totes les festes assenyalades, al final tampoc no ens n’hem escapat. El virus ha arribat de la forma més trivial, a llom d’una cinquena onada que es podria haver previngut millor. Resseguint el rastre de positius, el més sorprenent ha estat la disparitat de símptomes. Com una ruleta. Els casos van des d’un refredat agut o un parell de dies de poques dècimes de febre, fins a febre continuada una setmana i ingrés hospitalari per inflamació pulmonar. Entre una opció i altra, la nostra desgràcia particular: vacunats però sense arribar a tenir prou anticossos, hem patit febre persistent amb pics a 39 durant una setmana, incapacitat de menjar i, per tant, una feblesa i emboirament que haurien requerit llit constant. Però els aïllaments amb infants no ho permeten, això: la cura de la família estant malalt és una prova duríssima. L’ajuda dels amics, que ens van cuidar amb caldo casolà, menjar preparat, un tortellet i altres detalls, és d’aquelles coses que no s’obliden. Arribàvem a l’estiu amb la sensació que necessitàvem un canvi, i el govern ens va donar facilitats per relaxar-nos. Aparentment tot rutllava: la necessitat de no perdre la temporada estival, el recompte de vacunats en marxa, la gent gran salvada, la cultura segura, la bona gestió dels grups escolars; tota la bona feina de contenció va saltar pels aires ben ràpid, de manera absurda, amb viatges de final de curs, botellons, festivals massius, casals mal assessorats i sense monitors vacunats. I el debat estèril de l’ús de les mascaretes al carrer. Hem viscut una sensació propera al freedom day anglès però sense la intenció que ho fos; que ja és lamentable. L’estratègia dels contagis massius també els la regalo: només de pensar en la situació en què col·loca els hospitals i la impossibilitat de tenir-hi accés per col·lapse em torna a pujar la febre. La variant delta, que sabíem que seria majoritària en un lapse breu de temps, ens ha llançat de nou a primer de pandèmia. I ara estem jugant a esquivar bombes: no hi ha dia que no caigui ben a prop. La vacunació no s’ha revelat com el final de res, i menys quan s’ha de veure l’efectivitat de cada marca davant les noves variants. Havíem cregut que aquest estiu seria diferent, i ara veiem que això dels dos als cinc anys de pandèmia sona creïble. I terrorífic.

Hem agafat el virus i no ha sigut cosa fàcil: ens ha atropellat de mala manera

Vacunats i enfonsats