Vaga de fam (i III)
Cal dir, en favor d’aquesta teoria de la intensitat que dèiem el dia passat (la fam seria més intensa que la gana), que sengles derivacions semàntiques d’ambdós mots semblen corroborar-ho. Per una banda, la segona s’ha especialitzat, a través del plural, en l’expressió del desig en general, a través de la locució tenir ganes: Tinc ganes que plogui, No té mai ganes de res; mentre que la segona ha portat aquesta expressió del desig al paroxisme: Tenir fam de riqueses, Una fam insaciable de reconeixement.
Dit això, tornem a la diferenciació d’ús entre una i altra. Per acabar d’adobar els vaivens de significat que ha experimentat la paraula que ens ocupa, la distribució dialectal del terme que descriu les ganes o necessitat de menjar és força heterogènia, ja que al Principat es diu majoritàriament gana mentre que al País Valencià es tendeix més aviat a fam. La cosa, però, no s’acaba aquí: a les Balears tenen un equivalent preciós, talent (Tenir més talent que un ganivet nou, diu la dita), que antigament també formava part del parlar d’algunes contrades del Principat. Els mots quotidians, com és natural per raons de repertori funcional, solen ser els que compten amb més sinònims, i en aquest cas encara en queden un parell de ben significatius: en el registre col·loquial, carpanta, un mot tan freqüent a la Barcelona popular d’abans de la guerra (“Torna-li a omplir el plat que aquest té una carpanta que no se l’acaba”) que fins va donar nom al cèlebre personatge d’Escobar, nascut a les pàgines del Pulgarcito. Al costat de l’església de Santa Maria del Mar hi havia fins no fa gaire (abans de l’esclat del lamentable parc d’atraccions que avui és la ciutat) un restaurant popular que també se’n deia. Especialitzat, per cert, en arròs.
A l’altre extrem de l’escala de la formalitat disposem del mot apetit, víctima del mateix fenomen que dèiem el dia passat en relació amb vacacions: la falsa llufa de castellanisme. En realitat aquesta família és força curiosa, perquè a pesar d’aquesta consideració general (apetir, apetit, apetitós i apetible són rebutjats per una part considerable dels parlants, mentre que, paradoxalment, els seus germans inapetent i inapetència no), és una branca del substantiu petició, perquè apetir, en sentit estricte, no té a veure amb el menjar: ‘Tendir envers allò que satisfà les inclinacions naturals’. Menció especial mereix l’adjectiu apetitiu, que no recordo haver llegit ni sentit mai. I com que l’assumpte és delicat i fa de mal fer-hi broma, em limitaré a recordar que, com diu la saviesa popular, amb les coses de menjar no s’hi juga.