A les botigues dels nostres pobles i ciutats hi ha persones que amb molt d’esforç i sacrifici han pogut tirar endavant els seus negocis i que ara es troben totalment desemparats. Qui pensa en ells?

Fa una mica més de trenta dies, escrivia en aquesta columna unes línies sobre la pandèmia amb què convivíem. Un mes després, els dies han passat molt a poc a poc, com si la broca del rellotge no es mogués i l’epidèmia continua aquí. Fent poc soroll però és més present que mai. És a tot arreu, als carrers, als supermercats i als hospitals. Sembla que ens sigui una mica més llunyana però ens convé estar en alerta i recordar que està al nostre voltant i no ens deixa viure tranquils. Sempre amb aquella por latent perquè no ens ataqui. Soc una d’aquestes –poques– persones que segueixo conservant la feina al cent per cent i, per tant, em sento privilegiada. És fàcil sentir-me així quan faig una ullada al meu entorn, que és més desolador que esperançador. Persones amb expedients de regulació temporal, gent a l’atur i coneguts que tenen negocis que fa més de dos mesos que no aixequen la persiana. Tot això, sense parlar d’aquelles famílies que han patit el coronavirus en primera persona o, fins i tot, que han perdut algun conegut o familiar pel camí. No hi ha prou consol per tanta desgràcia. Sembla que aquesta pandèmia està fent canviar moltes idees i valors que teníem d’una forma inconscient i que mai ens havíem preguntat si ho volíem canviar. Què voleu que us digui, pels que som de poble i hem crescut envoltats de camps, natura i petit comerç, això és el més raonable. Ara resulta que a tothom li interessa molt la vida de poble o d’espais més reduïts. Pisos més grans, petites terrasses per poder respirar aire pur i, aquí ve el més important, valorar el comerç que tenim més proper i ajudar-lo que pugui sortir més o menys bé d’aquesta etapa tan complicada. I sí, us ho diu una persona que per circumstàncies de la vida ha passat del poble a la ciutat però això no m’impedeix fixar-me en el que és realment important a la vida. La llista de prioritats cada dia és més valuosa i més petita. Van caient coses que abans ens semblaven importantíssimes. Penso en les petites botigues dels nostres pobles i/o ciutats. Persones que amb molt d’esforç i sacrifici i pocs recursos han aconseguit tirar endavant els seus negocis i que ara es troben totalment desemparats. I sols. Qui salvarà aquesta gent? Qui pensa en ells ara que han de rumiar com reinventar-se i buscar noves formes d’obrir els seus comerços? Com sempre, les grans institucions pensen més en les grans empreses que en aquells petits negocis. Curiosament, és a aquesta gent a qui hem d’ajudar més que mai. El sentiment de pertinença, la naturalitat i aquesta manera que tenen de fer-nos sentir tan propers a ells no és una casualitat. Pensem que si no els ajudem nosaltres, els que encara ho podem fer, no ho farà ningú més. Sí, sé que quan busquem una peça de roba, unes sabates o una bossa nova, el més fàcil és anar a les grans marques. Aquelles que tenen milers de treballadors –ves a saber amb quines condicions laborals– i que gràcies a la seva posició social i econòmica ho tenen molt més fàcil que els altres, els més petits. Acudim a ells, els grans, perquè tenen molta més varietat i perquè, siguem sincers, ens acostumem a tot allò bo. Vivim tan estressats i anem d’un cantó a l’altre –això també ho hauríem de canviar– que volem immediatesa. Creiem que no hem de renunciar a res i tot ho volem per ahir. Com si tinguéssim el poder per triar el nostre destí. Fem un esforç. Posem-nos per un moment a la pell d’aquella persona que fa dies que no pot dormir pensant que no sap com pagarà la hipoteca del pis, el lloguer del local o l’escola dels fills. Què faríeu si fóssiu al seu lloc? Desitjaríeu que els vostres veïns i clients pensessin en vosaltres, oi? Us sentiríeu tan sols que el simple fet d’ajudar algú amb una compra, per petita que sigui, us faria somriure. Com si no haguéssiu perdut res. Com si el futur no us fes por.

A les botigues dels nostres pobles i ciutats hi ha persones que amb molt d’esforç i sacrifici han pogut tirar endavant els seus negocis i que ara es troben totalment desemparats. Qui pensa en ells?

Valorem el producte local