És una mica tard per adonar-nos que l'autocràcia de Putin també ens concernia a nosaltres

“No podem defensar els drets humans només quan ens interessa. La democràcia s’ha de defensar en tot moment. En molts països europeus ens estem adonant tard del règim de Vladímir Putin.” Ho lamentava al CCCB la pensadora, periodista i activista alemanya Carolin Emcke. On miràvem quan Putin empresonava les Pussy Riot? Què vam fer davant l’assassinat d’Anna Politkóvskaia o d’Alexander Litvinenko? I amb l’empresonament de l’opositor Aleksei Navalni? Com deia l’entrenador Jürgen Klopp: a algú li va importar quan Roman Abramóvitx va comprar el Chelsea? Txetxènia, Geòrgia, Crimea, el Donbass… Ara ens en fem creus, però se seguia fent negocis amb Putin. La guerra d’Ucraïna és un capítol més en aquesta escalada d’odi, imperialisme i autoritarisme. Emcke defensa que cap amenaça als drets humans és petita o no és important o no ens crida. És una mica tard per adonar-nos que l’autocràcia de Putin i el setge a la dissidència també ens concernia a nosaltres, europeus, com ara ens afecta la guerra a Ucraïna. Volem els beneficis de la globalització, però no les conseqüències. Em recorda aquell poema de Martin Niemöller que descrivia el silenci còmplice dels intel·lectuals alemanys davant l’ascens del nazisme. “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata…” Tots sabem quin era el final. La tolerància silenciosa davant la deshumanització, la marginació o el maltractament ens en fa còmplices. I víctimes. Per això és tan necessari i important que hi hagi en cartell i triomfant –el públic dempeus, llàgrimes als ulls– una obra com L’oreneta, de Guillem Clua, a La Villarroel. És una emotiva denúncia de l’odi contra el col·lectiu LGTBI escrita després d’un atemptat terrorista islamista en una discoteca gai. Hi ha persones que viuen amb el risc que les atonyinin un dia qualsevol al carrer. És el moment d’actuar, ens diu Emcke. Ara toca ser solidaris, sí, però sobretot cal lluitar per fer fora els governs feixistoides del poder. Un dels seus llibres més importants es titula Contra el odio (Taurus) i hi demostra que l’odi a una comunitat no és un sentiment individual que simplement floreixi així, de forma natural, sinó que es construeix creant un marc ideològic i amb finalitats polítiques. No ens pot ser aliè, doncs, que un partit masclista, homòfob i racista com Vox hagi entrat en el primer govern a Espanya. No guardem silenci, no esperem que sigui a nosaltres a qui vinguin a buscar.

És una mica tard per adonar-nos que l'autocràcia de Putin també ens concernia a nosaltres

Vam guardar silenci