Els anarquistes de la nostra guerra incivil, per poc que podien, cremaven els registres de la propietat

La dita llatina indica que les paraules se les emporta el vent, però que sempre roman el que està escrit. Aquesta tradició al document negre sobre blanc, als llibres, s’està perdent o almenys qüestionant en aquest nou món digital en el qual ens volen fer entrar amb totes les conseqüències. Al 100%, no volen mitges tintes. Qui ens hi fa entrar?, doncs el poder en majúscules, els aparells de l’Estat i les grans corporacions. Metafòricament cremen, rebutgen tot el que sigui escrit, talment com els anarquistes de la nostra guerra incivil, que per poc que podien cremaven els registres de la propietat, o poc abans i més selectivament els nazis, quan enviaven a la foguera ritual llibres escrits pels jueus, fossin bons o dolents, tècnics o científics, el que els desqualificava als ulls dels bàrbars només era l’autor, no el contingut. Sabien la força del document. Quan va aparèixer el llibre electrònic, es va pronosticar la mort dels impresos. Per sort per la humanitat no ha estat aixina, el llibre tradicional resisteix a bastament. El plaer de llegir, rellegir-lo si cal, la seva olor, el sorollet del passar de les pàgines, el tenir-lo acaronat a les mans mentre et dona plaer o saviesa, no es pot aconseguir en el mateix grau en l’electrònic, ni que en l’ordinador incorporessin oloreta i sorollet. Malgrat que ocupin un bon espai en habitatges cada cop més reduïts, el plaer de saber-los allà i no encapsulats tots ells en un simple pen crec que supera la pretesa eficiència reductora d’espais i de preus dels llibres digitals. Només a la Xina el percentatge de lectors dels digitals supera els dels impresos. A Espanya sols el 36% dels lectors diuen que consumeixen llibre digital i ves a saber si ho responen per semblar moderns. Hem de poder deturar-nos un xic d’aquesta febrada digital, que pot ser eficient a nivell d’empreses, cert, però que aplicada “urbi et orbe”, a tots els nivells societaris, ens deshumanitza cada cop més. Ja està bé que per la seva comoditat qualsevol administració, ni que sigui per anar-los a pagar els impostos, imposi la cita prèvia sol·licitada telemàticament a persones que no tenen expertesa ni accés informàtic. Hi pot haver-n’hi de cita prèvia en temes puntuals de logística com poden ser les revisions de la ITV, fer-se els obligats DNI o passaport, fins per temes sanitaris no urgents, però que per a la resta d’interaccions de ciutadans amb els que haurien de ser els seus servidors i no els seus amos, l’administració, s’hagi de seguir passant pel filtre digital és una vergonya i un contrasentit més dels nostres temps. Els que han de servir, servint-se dels que els mantenen de per vida en els seus llocs de privilegi i auctoritas. Hem de deturar l’acceleració, perquè no estem programats genèticament ni antropològicament per al ritme accelerat dels temps. Si la revolució agrícola, després que els caçadors-recol·lectors s’establissin vora els rius a cultivar i cuidar bestiar domesticat, va durar milers d’anys, i la revolució industrial, començada a finals del segle XVII, n’ha durat uns centenars d’anys, aquesta dita revolució digital que va esclatar definitivament amb l’iPhone tan sols el 2007, i que va començar amb els treballs d’Alan Turing a la Segona Guerra Mundial per desxifrar la màquina Enigma dels espies alemanys, porta només dècades. La seqüència temporal es va escurçant. Ho veiem en les notícies, la que ho era i transcendental, com pot ser l’elecció de Trump tot just el mes passat, ja està amortitzada fins i tot abans que juri el càrrec el mes entrant. Un retard degut al fet que els pares de la Constitució americana el 1787 es desplaçaven amb cavall i ni sabien que hi hauria una caixa tonta que es diria televisor. Per poder riure, si Déu nostre senyor no ens hagués col·locat a una certa distància orelles i boca, és a dir, si on tenim el nas tinguéssim el sentit de l’oïda, escurçant la distància amb la parla, els primers mòbils dissenyats encara serien més petits, amb més dificultats per llegir els llibres electrònics i en general els documents, cosa que ens ha obligat a inventar les tauletes. Ara ja se supera aquesta distància boca-orella amb polseres, ulleres i aviat es farà amb xips implantats, als quals de moment no s’han atrevit perquè els humans vam començar a implantar-los en gossos i cavalls, i com que ens pensem superiors a aquests nobles animals no ens volem assemblar a ells, o almenys aquestes grans corporacions de moment no s’atreveixen a obligar-nos a fer el pas. La gent no pot viure constantment vigilada com estem, monitoritzada com ens pretenen i dirigida amb maquiavel·lisme mediàtic on ni nosaltres ni crec que ells saben on ens volen portar. Hauríem de tornar a la simplicitat de Sòcrates, preceptor de Aristòtil, que ho seria del gran Alexandre Magne, que quan va ser visitat pel jove rei de Macedònia, abans que partís per conquistar Àsia i trobar la mort als 33 anys a Babilònia, vivia dins un cubell tombat al sol, i que va respondre a la pregunta de què podia fer per ell el rei, que l’admirava, simplement demanant-li que s’apartés perquè li tapava el sol. Potser hem de mirar entre tots d’apartar-nos un xic de la digitalització ferotge a tots nivells, deixar que floreixi només on ens sigui útil, i potser no ho és tant en el món dels llibres i dels documents escrits. No podem fiar-ho tot en el fet que els nostres estalvis abans diligentment anotats en una llibreta per un humà estiguin en el futur només en uns mòbils que ens poden robar, i amb ells les contrasenyes per operar i esquilar-nos-ho tot, o en uns ordinadors d’uns bancs que també poden ser piratejats i manipulats. Si ens trobem de cop i volta sense ni cinc perquè ens ho han volatilitzat tot, no tindrem ni esma ni possibilitats de demanar una cita prèvia digital per poder denunciar-ho, o simplement per demanar un entrepà o un cau per dormir si ens han subhastat o venut digitalment el nostre habitatge sense que ens n’adonéssim, fins que arriba el nou propietari amb l’auto de desnonament del jutjat i els agents de l’autoritat. Probablement ens aniria millor continuar aplicant la dita llatina ara ampliada a “verba et digitalia volant, scripta manent”. Apostem per la solidesa reconeguda antany del document escrit, i que també d’una vegada l’administració s’hi posi amb les promeses d’anul·lar cites prèvies i enrenous telemàtics.

Els anarquistes de la nostra guerra incivil, per poc que podien, cremaven els registres de la propietat

‘Verba volant, scripta manent’