Em sap greu veure alguna gent del Ripollès que m’aprecio, que segueixen remant per un partit que està molt més a favor de la negació de les nostres llibertats i drets que no pas el contrari

Fa uns mesos vaig anar a provar una bicicleta de ciclocròs. Ara en diuen de gravel, encara que en realitat només es tracta d’una actualització en la denominació d’un model ciclista que estava estancat i que en els últims deu anys ha tingut una revifada considerable sense deixar de ser el mateix de sempre, malgrat la introducció dels frens de disc i la modificació d’alguns paràmetres de quadre i el manillar. El cas és que vaig voler pujar una vorera amb tan poca habilitat que vaig acabar amorrat per terra llarg com soc. Vergonya a perdre, em vaig aixecar tan de pressa com vaig ser capaç, no fos que algú m’hagués vist fotent un ridícul espantós, i vaig seguir pedalant com si res no hagués passat, mentre maleïa les cobertes semillises que m’havien condemnat a confraternitzar amb l’asfalt. Si en lloc de ser un simple mecànic de bicicletes –i articulista en horari nocturn– fos polític o algun dels múltiples llepaculs que orbiten al voltant d’aquest ofici, no m’hauria hagut de preocupar per haver quedat com un panoli sobre el carrer el 27 de maig de Ripoll. N’hauria tingut prou d’anar a buscar la baixa mèdica amb l’excusa de l’accident, o treure’m de la màniga la paraula màgica de “l’orgull” per fer venir l’aigua al meu molí i treure rendiment de l’hòstia que m’acabava de fotre sobre la base de la buidor infinita d’algunes expressions. El modus operandi dels desvagats, vaja. Potser per això em fot tanta gràcia veure els socialistes perdent el cul per demanar, ara sí, que el català sigui oficial al Congrés Dels diputats espanyol, al Parlament Europeu, i si Junts els ho demana, a qualsevol dels anells de Saturn. Tot just fa uns mesos la presidenta de la cambra baixa, una tal Meritxell Batet, hi negava l’ús del català perquè el reglament del Congrés teòricament ho impedia. Per mantenir el govern de l’Estat espanyol, el PSOE seria capaç d’exhibir Iceta en pilotes i fer-li cantar Els Segadors en garrotxí profund executant alguna coreografia absurda, com de fet ho són totes les coreografies. Per algú que és ministre de Cultura i Esport, malgrat no haver conreat ni un àmbit ni l’altre, tampoc li resultaria gaire complicat de justificar-se també en l’exercici de la ignomínia. L’aritmètica parlamentària ens ha portat a una situació d’avantatge tant per Junts com per ERC, tot i haver fet el ridícul en les darreres eleccions espanyoles on, per cert, uns quants centenars de milers de catalans no votem perquè el nostre DNI pot dir el que vulgui, però no ens sentim copartícips d’un país que habitualment ens ha menystingut i rebregat molt per sobre del que el sentit comú hauria marcat que podria fer-ho. I clar, podem quedar com a idiotes una vegada i una altra, però sempre que valgui mínimament la pena. I amb l’Estat espanyol com a antagonista, mai no la val. El PSC deu ser amb diferència el partit més rocós de Catalunya. Tot i haver perdut els noms més emblemàtics que en van formar part –entre els quals el primer alcalde democràtic de Ripoll, Pere Jordi Piella– ha mantingut unes quotes de poder envejables, i ha vist com altres partits coetanis (PSUC, Iniciativa, Convergència, Unió, el PI, Ciudadanos…) defallien en l’intent, mentre que ells recuperaven la cua amb la facilitat que ho fan les sargantanes autoseccionades. Ni la seva política de dretes, ni el servilisme envers els cacics empresarials de l’Estat, ni la incondicionalitat respecte a un partit matriu que va engendrar el terrorisme dels GAL, ni la incontinència verbal vergonyosa de les mòmies històriques González i Guerra, res en absolut ha servit per erosionar una marca política infecta que tot just fa sis anys va aplaudir amb les orelles les agressions policials i polítiques als catalans pel simple fet de voler exercir el dret de vot. Per tot plegat em sap greu veure alguna gent del Ripollès que m’aprecio i de la qual em consta la bona fe, que segueixen remant per un partit que està molt més a favor de la negació de les nostres llibertats i drets que no pas el contrari, per molt que ara mateix dissimulin. I és que cadascú pot pensar el que bonament vulgui, però quan la major part del que defensen s’adapta a les voluntats d’un partit i les seves miserables necessitats de cada moment en funció de les múltiples menjadores que depenen d’un aparell insaciable, estic més a la vora de sentir commiseració i llàstima que no pas de voler-m’hi acarnissar. En tot cas m’ho estic passant molt millor jo veient com els seus cabdills s’arrosseguen per tenir content Puigdemont que no pas ells justificant tanta ingratitud, amb l’ínfim consol que pot semblar més progressista defensar el PSOE que no pas Vox o el PP. Que si voleu que us digui, tampoc hi ha cap diferència.