Et mous en l’ambigüitat de no saber si allò que estàs veient és veritat o no i el més interessant de tot és que en molts casos entre els mateixos espectadors no hi havia acord

Des de divendres passat que no puc parar de donar voltes a l’obra de Nao Albet i Marcel Borràs que brutalment estan interpretant al Teatre Nacional de Catalunya. Una de les amigues va proposar d’anar-hi i jo vaig seure a la butaca sense saber gaire què anava a veure però amb la confiança d’anar sobre segur. Primer, pels protagonistes de l’obra i segon, perquè la nostra amiga ens ho va recomanar. Doncs bé, quina sort comptar amb aquests actors a Catalunya i tenir unes amigues que t’aporten visió cultural. Durant les quasi dues hores que dura l’obra vaig quedar petrificada a la cadira. Albet i Borràs vestits de rigorós negre, sense cap escenografia més que dues taules de so que manipulen durant tota l’obra i un projector, agafen la tan analitzada autoficció i la porten al màxim, a dimensions gegantines, i situen l’espectador en el neguit constant de no saber si allò que estan parlant sobre les seves vides o les del seu entorn és cert o no. Et mous en l’ambigüitat de no saber si allò que estàs veient és veritat o no i el més interessant de tot és que en molts casos entre els mateixos espectadors no hi havia acord. Per exemple, jo vaig ser incapaç de riure ni una mica quan Marcel Borràs explicava amb màxima versemblança el seu presumpte passat violent on amb el grup de skins d’Olot es dedicava a atonyinar a qui els venia de gust. A la butaca de darrere hi havia rialles obertes. Per l’autor francès Philippe Gasparine l’autoficció sorgeix d’un context sociocultural marcat pel psiconàlisi, la sensibilitat cultural postmoderna i el triomf de la individualització. Alguns en diuen el narcisisme neoliberal. Els dos autors porten aquesta idea a la màxima expressió i arriben a admetre en un moment de l’obra que prefereixen triomfar abans que salvar la vida d’algun dels espectadors. Tot acaba confluint en una paròdia de l’egolatria total fins al punt que acaben diagnosticant un nou tipus de càncer, molt agressiu, que presumptament té un dels actors anomenat càncer d’ego. Les obres i els llibres d’autoficció són un gènere, no exempt de polèmica, en el qual l’autor fa un pacte amb l’espectador o el lector i el fa transitar entre la veracitat i l’ambigüitat. M’agrada molt el resultat que sorgeix d’això, ja que et situa en una posició de qüestionament continuat i això sempre és molt necessari. Em sembla molt estimuladora la sensació d’estar atrapada en una història, o en aquest cas en una obra de teatre, on la capacitat creativa dels autors et regala moments de sinceritat màxima encoberts d’al·legories, aparences o manipulacions. I és que de l’art no espero saber-ne la veracitat, ni tenir-ne la certesa de tot. No em calen cites bibliogràfiques ni referències teòriques. En vull treure moments plàstics, suggerents, colpidors, estimulants que em facin reflexionar i això no ha d’anar lligat a la veritat absoluta. La veritat, això sí, l’espero dels mitjans de comunicació, dels comunicats institucionals, de les memòries de les empreses, dels articles acadèmics o de les intervencions i rodes de premsa dels polítics. La llàstima és que això no pertany al gènere de l’autoficció, però massa sovint em costa descobrir quan el que diuen és veritat o bé una paròdia d’ells mateixos.

Et mous en l’ambigüitat de no saber si allò que estàs veient és veritat o no i el més interessant de tot és que en molts casos entre els mateixos espectadors no hi havia acord

Veritat o mentida?