Al principi de la pandèmia un dels pitjors temors era la por a la mort, ara és la por que això sigui la vida

El que ha passat amb Íñigo Errejón al Congrés és una anècdota molt patètica però a la vegada molt il·lustrativa de com estem. Malament. Aquell crit sense micròfon d’un diputat del PP per fer burla del polític davant la demanda d’accés universal a la salut mental: “Ves al metge!”, li diu. A banda de mesquí, quin ignorant. Cada vegada es parla més dels problemes psicològics que han emergit amb la pandèmia. Fins i tot l’últim baròmetre del CIS apuntava que el 42% de ciutadans té problemes per conciliar el son i el 52% se sent cansat o amb poques energies. No cal anar gaire lluny del propi entorn per veure que les consultes als terapeutes han augmentat els darrers mesos. “Busco ajuda. Alguna idea de psicòleg molón que pugui fer sessions online?”. Aquest és un missatge recent del meu grup d’amics. Les respostes al xat eren comprensives i empàtiques. És que no estem bé. Doncs sí, amiga, ves al metge. Els experts deien, al principi, que la pandèmia feia diana en un dels nostres pitjors temors: la por a la mort. Un any després potser el problema és la por que això sigui la vida. Que sigui així. Que es quedi així. La manca de perspectives de canvi, la incertesa del que passarà, l’allargament d’unes restriccions asfixiants, l’acomodament a una vida mutilada ha acabat passant-nos factura. I el dol, per suposat. No pot ser motiu de vergonya ni burla demanar acompanyament psicològic en un període d’angoixa. És necessari i és un salvavides. Em pensava que la resposta infantil i inculta s’havia extingit; resulta que és viva al Congrés. El més proper a l’alegria que he viscut l’última setmana ha estat el primer esmorzar d’amigues des del setembre. Mig any sense veure’ns! La Raquel va plorar només d’abraçar-nos. L’Anna va plorar quan ens explicava tots els mals que li han vingut junts. Jo li vaig anar al darrere. La Ruth ens deia que va esclatar a llàgrimes a la feina. Estar amb les amigues va ser una injecció d’amor i una teràpia més revitalitzant que tres xupitos de ginseng. També va ser la certificació que hem passat un any per oblidar. Aquests dies que podem recuperar alguns petits plaers que ara ens semblen autèntiques fites –quedar amb els amics, anar a un concert, tornar a casa els pares–, per fi intuïm alguns llampecs de vida normal. Però a la vegada això contrasta amb la realitat que vivim, i la fa encara més grisa. No es tracta d’abaixar la guàrdia, sinó d’apujar-nos la moral. Perquè venim de molt avall i necessitarem més que al·licients en forma de pastanaga per sortir-ne. Potser a algú li caldrà ajuda i el més intel·ligent serà que li diguem: sí, amiga, ves al metge.