En arribar al barri antic sempre contemplo embadalit la peça arquitectònica més preuada, el campanar romànic que d’aquí a pocs anys en farà mil i encara resisteix bé. És una pedra perdurable testimoni del naixement del país

Feia gairebé dos anys que no em passejava pel barri antic de Vic. De fet, sempre he pensat i experimentat que és el cor d’aquesta ciutat que abans, i més des del barroc, en deien ciutat levítica o dels sants. Ara que Vic ha crescut tant urbanísticament i en població nouvinguda, costa d’imaginar aquella ciutat envoltada de cultius agraris, hortes amb arbres fruiters, centenàries rouredes, carreteres amb banda i banda de grans arbres que a l’estiu feien una ombra amable, pradals verds i fonts amb aigües potables. Segurament que Jacint Verdaguer si avui hi visqués canviaria el seu poema ràpidament: “Voltada de turons oberta i franca m’assembles gran ciutat...”. Ara potser diria: “Voltada de polígons i centres comercials, d’un trànsit rodat intens i de noves construccions imparables, me sembles altra ciutat...”. Han passat els anys, més d’un segle, i hi ha hagut un gran desenvolupament econòmic i urbanístic i no es pot menystenir el canvi positiu de la societat, però a vegades sembla que ens despistem dels objectius que proclama l’encertat eslògan publicitari: “Vic, ciutat a la mesura humana”. La clau és “la mesura humana”, el que ha de ser la proporció en tots els afers urbanístics, socials, veïnals i polítics. Cal que l’eslògan sigui realment una exigència i que no quedi sols com un reclam. Si no es conserva la singularitat en aquests moments de globalització, en poc temps serà una ciutat segurament més rica però com altres. “Vic, si vols continuar amb personalitat pròpia no et despistis, recorda’t de la mesura humana i de la cura de la llengua catalana que ens fa anomenar el nom de cada cosa.” En arribar al barri antic sempre contemplo embadalit la peça arquitectònica més preuada, el campanar romànic que d’aquí a pocs anys en farà mil i encara resisteix bé. És una pedra perdurable testimoni del naixement del país. Quan sota el campanar a ple estiu es feia el festival de música, no hi vaig fallar mai i situant-me en una cantonada on podia seguia l’orquestra i en algun allegro, mirava el campanar il·luminat amorosit pels sons musicals en nits estiuenques de lluna plena, vermella com una magrana. L’objectiu d’avui també era veure novament instal·lat a la plaça Bisbe Oliba el fanal restaurat dissenyat per l’arquitecte Josep M. Pericas i obrat per l’artesà vigatà Picallimes. La restauració ha estat un encert per la ciutat. Potser a l’arquitecte Correa no li hauria agradat veure aquest fanal on ha estat instal·lat. Quan el trobava passejant sol, a 90 anys (un cuidador el vigilava a distància), per la barcelonina Rambla de Catalunya, sempre em demanava si a la plaça davant el Museu Episcopal hi havien posat cap obstacle que trenqués les línies rectes del projecte Correa-Milà. No, no! Sr. Correa, tot bé! De fet, la joia del Museu Episcopal reuneix tres grans qualitats que mai em cansaré de lloar: primer i el més important, les obres d’art que el museu atresora; segon, una caixa protectora fantàstica que és l’edifici de Correa-Milà, i tercer, tot un entramat jurídic signat a tres bandes: el Bisbat, la Generalitat i l’Ajuntament que assegura la permanència de les obres d’art a Vic. Quina bona pensada i més ara, vist la perversa polèmica de les peces del Museu de Lleida i del monestir de Sixena, un drama polititzat i que començà amb la divisió de la Diòcesi de Lleida en temps franquista quan el 1951 Lleida va perdre part del seu territori eclesiàstic amb la creació de la diòcesi de Barbastre-Monzó. La celebració del mil·lenari del monestir de Montserrat, ja cap al final, ha estat un èxit per la cultura catalana expressada en la llengua, la música, la impremta, les tradicions i la participació de col·lectius molt diversos. Tot ben organitzat per la comunitat benedictina que en saben molt i que ara en faran difusió internacional. Han començat per una exposició al Parlament Europeu on l’abat va dir: “El català és un idioma que representa una cultura que forma part intrínseca de la UE. Montserrat l’ha acompanyat des del seu naixement i ho continuarà fent”. La figura del fundador abat Oliba ha estat exalçada i homenatjada degudament, però l’any 2027 el Parlament de Catalunya li retrà l’honra que es mereix com a bisbe de Vic i fundador d’un dels primers actes parlamentaris a l’Europa medieval, liderant el moviment polític de Pau i Treva, tal com diu l’acta fundacional: “És convocat pel bisbe Oliba a Toluges (ara Catalunya Nord), en què es confirma la pau i treva, el XXVII després de mil”. (text llatí abreviat) “Es reuní en absència del Bisbe d’Elna amb Idalguer, arxiprest de l’Església d’Elna, Gaucein, ardiaca, El·lemar, sagristà i cabiscol, Gausbert i els altres canonges de la susdita Església, amb la comunitat de sacerdots i també la multitud dels fidels, no sols dels homes, sinó també de les dones. Es reuniren al comtat del Rosselló, al Prat de Toluges, proclamant la pau i treva. Que ningú habitant dins el susdit comtat o bisbat no atacaria cap enemic seu, de la novena hora del dissabte fins l’hora prima del dilluns. Establim, doncs, aquest pacte o treva.”

En arribar al barri antic sempre contemplo embadalit la peça arquitectònica més preuada, el campanar romànic que d’aquí a pocs anys en farà mil i encara resisteix bé. És una pedra perdurable testimoni del naixement del país

Vic, ciutat antiga