En aquesta fita dels 50.000 habitants cal celebrar i defensar el paper de les escoles com a centres que promouen la inclusió de totes les persones

Els humans tenim tendència a celebrar els números rodons. Assolir els 50.000 habitants pot ser un motiu. Com a mínim implica canvis: més regidors a l’Ajuntament i més finançament municipal. Ara que, la fita ha costat. Més de mil anys. Concretament, mil cent quaranta-cinc anys, des que el 879 la comarca d’Osona es va començar a repoblar després de quedar pràcticament buida per les invasions musulmanes. La repoblació, primer un moviment no organitzat, va ser impulsada per l’imperi carolingi. El perill que suposava que Osona fos una via oberta per les ràtzies musulmanes va ser una de les raons que van motivar els francs a organitzar l’ocupació i la defensa. Els encarregats van ser Guifré el Pilós i els seus germans Radulf, Sunifred i Riculf, que van reunir “homes de diferents llocs i nacions”. La frase és del segon bisbe de Vic, Idalguer, al concili de Barcelona de 906. Segons les fonts, el parlament complet diu: “Després de molts anys d’estar despoblada la terra, compadit el Senyor, hi suscità el nobilíssim príncep Guifré i els seus germans, els quals, reunint homes de diferents llocs i nacions, restauraren l’església ausonenca amb el seu territori en l’estat primitiu…”. Poc s’ho pensava el bisbe que més de mil anys després també serien “homes de diferents llocs i nacions”. O sigui, que tots hem vingut d’algun lloc, que tots som, abans o després, immigrants. Ho apunto perquè sense un 30% de població d’origen immigrant no hauríem arribat aquí. Perquè el creixement natural de la població és petit i la població creix perquè venen. O sigui que si volem celebrar la fita, no ens podem queixar de l’origen dels que venen. Sense ells no hi seríem. La setmana passada, EL 9 NOU publicava que segons el Dibaròmetre de la Diputació de Barcelona, els problemes de la immigració són el que més preocupen, juntament amb la inseguretat. No vaig aconseguir saber quins són els problemes de la immigració. Aquí tenim el binomi immigració i delinqüència, el combustible de l’ascens imparable de la ultradreta racista. Amb una mica de xarxes socials per propagar les falsedats i les mentides no és només un moviment polític. Un discurs a l’altura del temps, un discurs que ven, que dona vots, que atrau. Mentides repetides mil vegades. I si el que molesta són els pobres, no els immigrants? Entre 2013 i 2024, Espanya ha concedit 14.576 permisos de residència per a inversors. Allò que s’han anomenat “Golden Visa”. Un permís de residència per a estrangers si compraven una casa de més de mig milió d’euros. Tot i que hi havia més supòsits (comprar més de 2 milions de deute públic), més del 96% de les concessions ho han estat per compra d’immobles. Els principals beneficiaris, ciutadans xinesos (2.700), russos (1.160) i iranians (més de 200). Algú ha sentit a la ultradreta xenòfoba posar el crit al cel per aquestes concessions? Una cosa que crida l’atenció del fenomen de la immigració és que som els aparentment nadius els que en parlem. Ho sabem tot de les persones que arriben, tenim opinió i valoració del seu comportament i de la seva moralitat i decència. Els demanem que siguin més honestos que els de casa. Fa uns anys, amb el grup de recerca on treballo vam intentar recollir la seva opinió. Volíem fer una enquesta a unes 200 persones de les nacionalitats amb més presència a Vic (el Marroc, Ghana, l’Índia, Colòmbia, Nigèria, el Senegal, Romania i la Xina). Des del Casal Claret, Joan Soler, que fa una feina impagable, em va ajudar i em vaig entrevistar amb algunes associacions. Tot i que el treball no es va poder portar a terme (ningú va mostrar gaire interès, més aviat un cert menyspreu i no vam aconseguir el petit pressupost que necessitàvem per fer l’estudi), l’habitatge va ser, de llarg, la principal preocupació de tots els col·lectius. La impossibilitat d’aconseguir un lloc adequat on viure i a un preu assequible. Moltes d’aquestes persones expressaven amb crua duresa la frustració de no poder tenir un lloc amb els diners que treballant honestament guanyaven. L’hostilitat que percebien i les formes d’enganyar-los, discriminar-los i excloure’ls per llogar habitatges. L’altra cara de les ocupacions que tant preocupen. Ja sabem el nombre d’habitatges socials a Vic, ja sabem com va anar una iniciativa política per construir-ne fa uns anys, ja hem sentit a parlar de la necessitat de posar al mercat els milers d’habitatges buits. Però és més fàcil blasmar dels immigrants. Les lleis de les identitats col·lectives són tan inescrutables i severes que de vegades ni tan sols haver viscut o fins i tot haver nascut en un lloc salven les persones de ser estrangers. Fins i tot l’esquerra s’ha deixat contaminar durant anys d’aquestes supersticions. Potser ara, amb la temible supremacia de la ignorància, la irracionalitat, la injustícia, la xenofòbia i la mentida que va dominant el món, desperti d’aquest encantament i recuperi els valors que l’haurien de caracteritzar: llibertat, igualtat i fraternitat. La igualtat de les persones per sobre qualsevol pertinença. Rebutjar l’obsessió per la puresa d’origen i promoure la defensa del lliure arbitri i de la solidaritat conscient i voluntària. No la imposada per trets fisiològics o imaginaris que tanquen a cadascú en la seva bombolla narcisista. La ciutadania, no la identitat. Els que celebren les identitats són experts a crear proves i protocols per determinar qui és i qui no, qui és acceptat i qui no, qui és de fora i ha de ser expulsat, qui és l’enemic, el traïdor, l’apòstata. En aquesta fita de la història cal celebrar i defensar el paper de les escoles com a centres que promouen la inclusió de totes les persones. I la universitat? Quin paper juga la universitat en una ciutat de 50.000 habitants? Fa uns anys, l’apreciat company Joan Soler, professor de l’Escola de Mestres, demanava als Reis una universitat de Vic pública. Hi ha hagut algunes opinions, algunes contribucions però gens de debat. El patronat ha tancat qualsevol possibilitat de parlar, argumentant que el model és molt bo: la governança, li diuen. O sigui, els seus interessos. O sigui, tenen por de la participació democràtica. El que no han plantejat és per què els ciutadans d’Osona i comarques properes han de pagar sis vegades més per anar a la universitat. El que no han tingut en compte és el benestar dels ciutadans i estudiants. El que no han plantejat és el paper de la ciència, la raó, la veritat i la difusió del coneixement en una ciutat de 50.000 habitants obsessionada amb la immigració.

En aquesta fita dels 50.000 habitants cal celebrar i defensar el paper de les escoles com a centres que promouen la inclusió de totes les persones

Vic, com més serem més riurem?