Vic Comerç. Quin futur?
El passat dia 23 de febrer es va emetre per TV3 Sense ficció, un programa sobre la situació de les botigues tradicionals. Adeu a les botigues? Parlar de comerç, de botigues, és un tema recurrent a Catalunya i concretament a Vic. La nostra ciutat va sorgir sobre tres eixos, el polític/militar, l’eclesiàstic i el comercial, per tant el comerç forma part del nostre ADN, ha estat i continua sent un element social, econòmic vital.
Des que existeix el comerç han existit maneres de vendre que amb el pas del temps han desaparegut i han estat substituïdes per altres. Avui d’aquestes maneres de vendre en diem “models comercials” i el que està passant és el que ha passat sempre, uns models en substitueixen d’altres. Els nous models comercials no sorgeixen del no-res, sorgeixen per tal de donar satisfacció a unes noves necessitats, a unes noves maneres de veure la vida, de veure i viure el fet de comprar que té la gent, és a dir, el client. El comerç ha de satisfer les necessitats, els desitjos del client i no al revés, i quan això no passa es pot intentar mantenir artificialment però el comerç, un tipus de comerç, acabarà desapareixent. Si el comerç no és capaç de detectar i atendre les noves necessitats, haurà d’abaixar la persiana, tot i que també és cert que en aquesta possibilitat de tancar la botiga hi poden influir factors aliens al botiguer, com ha estat el cas de botigues que comercialitzaven productes que per qüestions tècniques, de moda o altres han quedat obsolets o com pot passar avui amb el tema de la pandèmia.
Durant molts anys, m’atreviria a dir que fins i tot algun segle, el comerç tradicional de Vic ha basat la seva força en la manca de competència amb altres ciutats i això a causa d’unes comunicacions que feien complicat que una persona de Vic es plantegés anar a comprar fora de la ciutat. La millora d’aquestes comunicacions ha fet possible la fugida de clients, però també ha fet possible la vinguda de clients de fora, de més enllà de la comarca d’Osona, i ens ha fer refermar en una obvietat, el comerç depèn de la gent. Com més gent, més activitat comercial, més clients. En molts pobles i ciutats el problema del comerç és la manca de gent. Per aquest motiu, crec que no és errat afirmar que hi ha dos elements que han col·laborat a aportar clients que viuen a la ciutat de Vic: la immigració i la Universitat de Vic, i un element que ha facilitat la vinguda de clients de fora, la millora de les comunicacions. Respecte dels clients que podríem anomenar “autòctons”, els que ja viuen a la ciutat, crec que plantegen dos reptes: el primer, procurar que no marxin a comprar a fora i el segon, procurar que siguin més. Vic ha crescut però ho hauria de fer més i un element essencial per això és el desdoblament de la via del tren fins a Barcelona, que facilitaria que moltes persones es plantegessin venir a viure a Vic. Respecte dels clients que venen de fora, el que hem de tenir clar és que la nostra àrea d’influència és molt més gran que fa uns anys i que es podria delimitar en tota l’àrea que queda dins una hora de desplaçament en cotxe o transport públic: Olot, Banyoles, Girona, Granollers, Mataró, Barcelona, Sabadell, Terrassa, Manresa, Berga, Ripoll són poblacions que estan dins d’aquesta àrea. El que Vic els ha d’oferir és ciutat i tots els elements que la componen, no ha de jugar al mateix terreny de joc que els grans centres comercials o internet, ja que Vic no ofereix productes i prou. Vic ofereix ciutat a tota aquesta àrea d’influència, gastronomia, universitat i escoles, cultura (Atlàntida, Museu Episcopal), esport, turisme, fires, centres hospitalaris i residències, centre històric… i, a més, comerç. El producte que s’ha d’oferir per tal que els d’aquí es quedin i els de fora vinguin és Vic, i comercialment cal entendre Vic com un únic espai de compra, hem de teixir xarxes per semblar grans essent petits. Urbanisme, seguretat, neteja… Vic com a marca pròpia diferenciada d’altres ciutats, que són els nostres competidors: Girona, Manresa… Tradició i modernitat, comunicació del que ens diferencia i del que aporta benefici i satisfacció al client. Vic no és un centre comercial, però ha de fer servir les seves tècniques d’atracció. Vic no és Amazon, però ha de fer servir les seves eines i ho ha de fer en conjunt amb instruments que ja es tenen, com el de Vic Comerç, que amb iniciatives com el carnet client, el servei de repartiment a domicili, guies pràctiques, formació… obre camí en aquesta direcció.
Una persona que passa per Vic per anar a esquiar, té cap motiu per entrar a la ciutat? Una persona que estiueja a la Costa Brava, té cap motiu per arribar-se un dia a Vic? Una persona que viu a Sabadell, què el pot decidir a venir a Vic? Segur que totes aquestes persones tenen motius per venir a Vic, el problema és que no els saben i el més trist és que els vigatans fem poc perquè ho sàpiguen. Publicitat, relacions públiques, són una actitud deliberada, planificada i constant. Si no és així, és una manera com una altra de llençar els diners. Informació urbana, marxandatge urbà, senyalització, aparcaments en condicions a les entrades, entrades a la ciutat atractives i dignes, buscar una solució que trenqui la barrera històrica entre dos Vic, nord i sud, que és el parc Balmes i passeig Pep Ventura, Mercat Municipal, eixos comercials, passeig de la Generalitat, Eix 11 de Setembre, però també reforçar la formació dels nostres botiguers, que ja no en tenen prou a conèixer el producte, han de ser empresaris, i un llarg etcètera.
Vic és una ciutat comercial, el comerç existeix gràcies a la gent. Vic té gent però ha de créixer. Vic atrau gent, però n’ha d’atreure molta més. I les eines que té Vic, les tenen molt poques ciutats. Si no les aprofitem és responsabilitat nostra. La queixa pot servir en un determinat moment, però no és útil per avançar. Grans centres comercials, comerç electrònic, no són els nostres rivals, ens hem d’aprofitar d’ells. La nostra competència són ciutats com Girona, Manresa, Granollers. Però Vic pot aportar més a la gent, per viure-hi i per visitar-la. Si som capaços de fer-ho, tindrem botigues.