El gran desafiament de les ciutats modernes és saber convertir la diversitat en una força d'integració i sinèrgia. Això implica articular una cohesió que no anul·li la diferència

Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter, que va rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Vic, en el poema El poble ens recorda que “el poble és tu i tu i tu i tot d’altra gent que no coneixes”. La idea que hi ha dessota dels seus mots, que el poble més enllà dels edificis i els carrers és cada habitant, cada moment i cada experiència viscuda, també és aplicable a la ciutat. Vic ha arribat recentment als 50.000 habitants. Aquest “conjunt d’habitants” configura el mosaic d’una ciutat que, en poc temps, s’ha fet més gran, més diversa i també més complexa. Com a la resta del país, aquest creixement s’ha vist impulsat per l’arribada de persones nouvingudes. El 30% de la ciutadania de Vic té nacionalitat estrangera. Les comunitats provinents del Marroc, Ghana, l’Índia i Colòmbia representen el 60% d’aquesta població nouvinguda, però també hi ha presència de ciutadans d’arreu del món. A la ciutat es parlen moltes llengües, i hi ha més de 2.500 persones que no entenen el català. Segons el Mapa Religiós de Catalunya, a Vic hi conviuen set confessions religioses, entre les quals destaquen la catòlica, l’evangelista i la islàmica, i hi ha 74 centres de culte. Les ciutats, i Vic no n’és cap excepció, són en la seva composició diversa, un tret que no només defineix el present, sinó que s’accentuarà encara més en el futur. Cal tenir present que la diversitat no es deu només a l’arribada de persones vingudes d’altres indrets, sinó també a la transformació interna de la pròpia societat arrelada des de fa molts anys en un territori. Amb el pas del temps aquesta societat local ha esdevingut també més heterogènia. La manera com els avis, els pares i els nets conceben el món és molt diferent, fins i tot ho és entre membres d’una mateixa generació. Aquesta diversitat, tant la que neix des de dins com la que s’incorpora des de fora, aporta riquesa material i immaterial, però també genera reptes i tensions. Quan hi ha punts de vista oposats o interessos divergents, les ciutats esdevenen inevitablement espais molt complexos, i no es pot mirar la situació de reüll; cal afrontar-la de cara. El gran desafiament de les ciutats modernes és saber convertir aquesta diversitat en una força d’integració i sinergia. Això implica articular una cohesió que no anul·li la diferència, però que preservi i promogui la identitat pròpia del territori, i es pugui construir un projecte comú de ciutat ibasat nen els drets humans. Es tracta, en el fons, de garantir la convivència i el benestar col·lectiu a partir del respecte a uns principis comuns compartits, perquè tothom pugui viure a la ciutat de la millor manera possible. Arribats aquí, la pregunta clau és: Això és possible? Doncs, cal tibar de l’esperança i dir que sí, que això és possible. Es diu que si volem la pau, hem de treballar per la justícia; així, si volem garantir la convivència i el benestar hem de treballar per l’educació ciutadana. En aquest sentit hi ha una iniciativa internacional per promoure el paper educador de les ciutats. Com es pot llegir en el preàmbul de la Carta de Ciutats Educadores “Avui més que mai, la ciutat o el poble, gran o petit, disposa d’incomptables possibilitats educadores, però al municipi també hi poden incidir forces i inèrcies deseducadores. [...] A la ciutat educadora, l’educació transcendeix els murs de l’escola per a impregnar tota la ciutat. Es tracta d’una educació ciutadana, on totes les administracions assumeixen la seva responsabilitat d’educar i transformar la ciutat en un espai de respecte a la vida i la diversitat”. La idea de les ciutats educadores parteix del convenciment de l’educabilitat de l’ésser humà, de la seva capacitat de millora, però també del potencial educador de cada persona. La persona amb les seves accions transmet valors. Respectar el descans dels veïns, cuidar els espais públics, atendre les necessitats dels altres o tractar tothom amb respecte són bons exemples per a la ciutadania, i contribueixen a millorar la comunitat. Igual que les persones, la ciutat com a subjecte humà col·lectiu també és educable, pot millorar, aprendre i transformar-se. A més, exerceix un paper educador a través d’organitzacions, associacions, entitats i persones individuals que, amb el seu compromís, aporten valor a la ciutat. La ciutat educadora ha de fer front a moltes actituds deseducadores que no cal enumerar, perquè les coneixem prou bé i les patim prou malament. Necessitem viure en una ciutat on l’ambient sigui educador, i això no és una qüestió d’atzar, sinó de voluntat, esforç i compromís de tothom, tant dels qui fa molts anys que viuen a la ciutat com dels qui acaben d’arribar. Una ciutat educadora només es fa realitat quan existeix un compromís compartit entre moltes organitzacions i moltes persones que, amb un lideratge adequat, sumen esforços per fer que la ciutadania sigui lliure, responsable, solidària, capaç de conviure amb la diferència, de solucionar pacíficament els seus conflictes i de treballar pel “bé comú”. No és fàcil apel·lar a l’educació quan el que socialment predomina és la cridòria i la confrontació; no és senzill instaurar el discurs de la concòrdia quan només es posen de manifest els perills de la diversitat, també és anar a contracorrent invocar la consciència comunitària en un context en el qual s’incentiva, sobretot, la recerca dels propis interessos. La manca de pensament crític, la por a l’altre i l’individualisme debiliten l’esperit democràtic, a la ciutat i el món, i fertilitzen el terreny per a l’extrema dreta, una ideologia excloent que dificulta encara més la vida, i posa en risc la pau local i mundial. El poeta rodenc, a Ara mateix, ens va llegar aquells versos preciosos, tan optimistes i, potser, una mica ingenus: “Tot està per fer i tot és possible”. Però en el mateix poema hi ha uns altres versos menys coneguts que reflecteixen un optimisme més matisat: “Convé [...] pensar el futur lluminós i possible”. La construcció social d’una ciutat diversa només és viable si creiem realment en aquest futur lluminós i si cadascú aporta el millor de si mateix per fer-lo possible.

El gran desafiament de les ciutats modernes és saber convertir la diversitat en una força d'integració i sinèrgia. Això implica articular una cohesió que no anul·li la diferència

Vic, el repte de la diversitat