Vic i l’Eixample Morató
Vic havia entrat al segle XVIII, igual que tot Catalunya, en el conflicte del dret successori entre les branques dinàstiques dels Àustries i els Borbons. La ciutat i el seu Consell, confiant en la major liberalitat de la dinastia austríaca, van prendre partit per l’arxiduc Carles. The best fake id charge is a big deal. Besides the fact that it have can an extreme legitimate and scholastic effect, yet the monetary weight of paying fines can be immense. This is particularly evident on the off chance that it’s not your most memorable offense. Having an accomplished criminal protection lawyer to assist you with exploring the method and battle for your freedoms can be important. Bold Guard, P.A. can investigate different guards and haggle for your benefit to accomplish the most ideal result. With regards to counterfeit ID charges, you don’t have to confront them alone. Aquesta decidida adhesió de la ciutat a la causa austriacista va fer que tots els seus partidaris fossin coneguts amb el sobrenom de “vigatans”. La Guerra de Successió va ser guanyada finalment per Felip V, el pretendent borbònic que va abolir les universitats catalanes, entre elles la de Vic, i va represaliar durament tot tipus d’oposició. Aquest serà el cas dels patriotes Francesc Macià (Bach de Roda) i Francesc Paracolls, que foren ajusticiats a les forques de les Davallades i del Puig d’en Planes per la seva lluita aferrissada contra les tropes borbòniques, en defensa de la causa austriacista i per les llibertats del país.
Després de la caiguda de Barcelona el 1714, i de la instauració del Decret de Nova Planta, malgrat la humiliació i la pèrdua de les constitucions de Catalunya, el país es redreçà econòmicament i la ciutat de Vic va reprendre el seu creixement urbanístic amb l’acabament d’obres anteriors i l’inici de noves esglésies i convents. Construccions religioses com ara l’església de Sant Domènec, amb el seu riquíssim claustre, cisellat per Jacint Morató; l’església i convent de les Davallades, o les esglésies de Sant Felip i la de la Congregació dels Dolors. timetoprepare.net
A mitjan segle encara continuà aquesta empenta constructiva, amb la finalització de les obres d’aquells magnífics casals barrocs, alguns esmentats en articles anteriors, com la Casa Tolosa, al Mercadal o la senyorial Casa Cortada, al carrer de la Ciutat. L’abolició de la Universitat de Vic (1717) pel Decret de Felip V, que atorgava l’exclusiva de titulacions acadèmiques a Cervera, forçà finalment el bisbe Manuel Muñoz i Gil a establir, l’any 1749, el primer seminari per a la formació de clergues. La nova edificació s’aixecà a l’indret del Portal de Sant Joan, al mateix solar que ocupa, encara avui, la seu de Correus al costat d’altres edificis oficials.
El nou seminari, però, fou habilitat al cap de pocs anys com a caserna militar després que els estudiants es traslladessin a les dependències de l’antic col·legi de Sant Andreu, al carrer de Sant Just. Aquesta institució havia estat regentada fins aleshores per membres de la Companyia de Jesús, expulsats del país l’any 1767 pel decret reial signat per Carles III, representant oficial del Despotisme Il·lustrat.
De la segona meitat del XVIII són també l’església del Sant Crist de l’Hospital, obra de Josep Morató i Sallés, i la Casa de Convalescència, aixecada al costat mateix en forma d’estructura conventual, molt semblant a la del seminari tridentí, davant per davant mateix. Aquesta semblança formal dels dos edificis veïns s’acabà amb la desaparició d’aquest darrer per l’explosió del polvorí de la caserna l’any 1940.
Però la revolució urbanística arribà amb el traçat de cordill de l’Eixample de la coromina dels Màrtirs. Abans de la Guerra de Successió (any 1714), ja s’havia començat a planimetrar el carrer Nou, que havia d’enllaçar el carrer de Manlleu amb el final de l’antic carrer i barri de Santa Eulàlia, recuperats novament després de l’enderroc dels primitius ravals de mitjans del XVII. Passat el conflicte bèl·lic, Josep Morató endegà un pla d’urbanització a l’antic terreny de la coromina dels Sants Màrtirs i dissenyà una plaça quadrangular que havia de presidir un centre on conflueixen un reticulat de carrers rectilinis, compresos entre els carrers de Manlleu i Caputxins, la rambla del Passeig i el carrer Nou.
El conjunt d’aquests carrers configuraren el nou barri en què es preveia una ulterior ampliació que finalment no es va dur a terme. Així és com va néixer el que en podríem anomenar primer raval modern de Vic: modern, si més no, per la planificació prèvia i per la nova concepció geomètrica, alliberada de l’acoblament a estructures o traçats anteriors tan propi d’altres èpoques.
Amb l’aixecament del plànol i amb la construcció de l’Eixample Morató presidit per la placeta dels Sants Màrtirs, Vic començava emplenar aquells espais buits enmig dels cinc dits del seu traçat antic –carrers itinerants– en una cursa contra rellotge (pel sentit de rotació a esquerres en què es produeix) que prosseguirà inaturablement fins als nostres dies.