Hi ha episodis que demostren que en el passat es feia política de mirada curta, d’agambar tot el que es pogués; ara és diferent

I qui diu relacions Vic Manlleu, ho fa extensiu a les interaccions de Vic amb altres poblacions d’Osona, com també entre elles, Torelló amb Sant Pere i Sant Vicenç, etc. En el segle passat tot era molt més tancat i ho demostraré amb dos exemples. Les poblacions maldaven internament per aconseguir totes les oportunitats del seu entorn que veien a l’abast. Un primer exemple prové de la Història de Manlleu d’Esteve Gaja i Molist, pàgina 236. En el capítol “Manlleu, cap de comarca sindical” es deia: “La divisòria de les demarcacions comarcals, establerta en un principi (en 1939 o abans) per la Delegació Nacional de Sindicats, feu de Manlleu la capital d’una comarca que, inicialment, comprenia gairebé tota la Plana de Vic i part del Cabrerès. Més tard la Comarca Sindical de Manlleu s’escindí en dues limitades pel riu Ter, passant Vic, que abans depenia de Manlleu, a ser l’altre cap. La Comarcal de Manlleu, de 1946 a 1970, abastava l’àrea que comprenia: Manlleu, Masies de Voltregà, Sant Pere de Torelló, Montesquiu, Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, Sant Vicenç de Torelló, Torelló, Pruit, Sant Agustí de Lluçanès, Rupit, Santa Cecília de Voltregà, Santa Maria de Besora, Sobremunt, Sora, Tavertet, Orís, Perafita, Sant Boi de Lluçanès, Santa Maria de Corcó i Masies de Roda. 22 municipis en total. L’any 1970, arran d’una reorganització vinguda de dalt, la primacia de Manlleu és esborrada i la seva comarca i Manlleu mateix passa a integrar-se a la Comarca Sindical de Vic”. Lectures a fer: primer, la potència industrial de Manlleu va fer que pels guanyadors de la guerra, potser junt amb un càstig per Vic, Manlleu fora fins al 1946 cap de tota la comarca als efectes sindicals. Segon, que Vic va aconseguir, primer la meitat del pastís i més tard, el 1970, la resta que tenia Manlleu. Potència industrial mercès al fet geogràfic de disposar Manlleu de l’energia barata del treballador riu Ter per impulsar el tèxtil, mentre que Vic s’adaptava als Mèder i Gurri menys cabalosos amb tasques de ribera pels pellaires. Enginy a balquena, aprofitant el que es podia. L’altre exemple seria el del Registre de la Propietat de Manlleu, que abastava també 15 municipis més d’Osona nord i que va ser l’únic del seu temps de tot Espanya que no tenia la seu honorant el seu nom, ans la tenia a Vic. Anomenant-se després Registre de la Propietat núm. 2, i ja finalment ara consolidat a Vic. Eren temps de política econòmica de portes endins, de mirada curta potser perquè no n’hi podia haver d’altra, d’agambar el que es pogués, que sortosament la modernitat ha capgirat totalment. En un món tan interrelacionat i tan comunicat com l’actual, s’imposa la visió global, la col·laboració i els intercanvis de tota mena. Per exemple, en temes de seguretat ciutadana són indispensables les col·laboracions a escala comarcal i nacional, ja que ens afecten a tots, com van demostrar tristament els fets de l’agost del 2017, a Alcanar i les Rambles de Barcelona, amb la cèdula de Ripoll. Cap població pot pensar que els problemes d’inseguretat dels veïns es reclouran i no s’exportaran fora terme. Els polítics ho van entendre magníficament. El primer gest de l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, de CiU, en estrenar mandat el 2007, palplantat a la plaça Bernadí esperant l’arribada de l’alcalde Pere Prat, d’ERC, per encetar noves col·laboracions Vic-Manlleu ho palesa. Les col·laboracions en temes empresarials també excel·liren, fruit també que molts manlleuencs s’establissin en un dels molts polígons de Vic i Gurb per la manca de sòl a l’únic polígon industrial de Manlleu, però el cert és que la millora de les interrelacions ha estat palesa. Qui escriu es va beneficiar del bon clima d’entesa entre polítics i empresaris arreu quan va presidir la delegació a Osona de la Cambra de Comerç, ensems que un altre manlleuenc, Joan Rovira, presidia el Consell Empresarial d’Osona. Col·laboracions extensives als àmbits sanitaris amb l’entesa entre l’Hospital Universitari de la Santa Creu de Vic i el de Sant Jaume de Manlleu, o en el sector educatiu amb la unió entre les universitats de Vic i Manresa. Altrament, l’aposta de la UVic-UCC per Manlleu, i si cal ampliable a altres indrets de la Plana, hauria de superar amb generositat i altura de mires el primer fracàs que ha suposat el minso curs de Dietètica, quan les primeres aspiracions foren l’enfocament per una formació professional de caràcter industrial de qualitat. S’ha d’insistir en aquest tema vital per rebaixar al nivell de la resta d’Osona els crònics 5-6 punts de percentatge d’atur més alt de Manlleu que la resta, bressol d’altres problemes socials que repercuteixen a l’entorn, que ja no és tan tancat com en el segle passat, com hem vist. Aquestes bones relacions, darrerament refermades, per damunt de la seva comú afició a l’esport de la cistella, entre l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, de Junts, i Àlex Garrido, d’ERC, haurien de continuar amb els seus successors, siguin del partit que siguin, tal com hem vist, i s’haurien de fer extensives a totes les altres poblacions de l’entorn.

Hi ha episodis que demostren que en el passat es feia política de mirada curta, d’agambar tot el que es pogués; ara és diferent

Vic-Manlleu, la modernitat en les relacions