Estic segur que moltes cartes que s’estan escrivint aquests dies als Reis demanen que, aquest any, tinguem un transport públic que funcioni

Ara que comença el 2026, la llista de propòsits torna a ser llarga. Cadascú es marca els seus objectius amb més o menys realisme i, després, hi ha els col·lectius, que ja no depenen tant de nosaltres mateixos. Estic segur que moltes cartes que s’estan escrivint aquests dies als Reis demanen que, aquest any, tinguem un transport públic que funcioni. No és una exigència extravagant ni un caprici: simplement es reclama que els trens de l’R3 o els autocars de l’e12 vagin com toca. És –o hauria de ser– un propòsit perfectament assolible. Sobretot quan comproves que, fora d’aquí, és la norma. Fa unes setmanes vaig anar de Vic a Londres en tren. En total, un trajecte amb quatre trens. D’aquests quatre, endevineu quin va ser l’únic que va anar amb retard. Segurament l’heu encertat. El tren de Vic a la Tor de Querol va ser l’únic impuntual: va acumular un retard de només 15 o 20 minuts, cosa que gairebé ens pot fer sentir afortunats, tenint en compte l’historial d’aquesta línia. La resta de trens (un regional de l’SNCF fins a Tolosa, un nocturn fins a París i l’Eurostar fins a Londres) van sortir, mai millor dit, amb puntualitat britànica. Quan viatges t’adones encara més que el que passa aquí no és normal. I ja no es tracta només de puntualitat. És una qüestió de comoditat, de planificació i, sobretot, de respecte al passatger. A França i al Regne Unit, els operadors ofereixen aplicacions mòbils eficients, amb informació clara i actualitzada: vies, horaris reals, incidències, canvis d’última hora. Informació que arriba a temps i que permet prendre decisions. Aquí, en canvi, massa sovint la incertesa forma part del trajecte. Un altre detall que trobo interessant és que a Londres pots accedir al metro simplement passant la targeta bancària o el telèfon mòbil, tant a l’entrada com a la sortida. Una solució pràctica que evita haver de portar més targetes a sobre. Per què aquí sembla tan difícil implementar mesures que ja fa anys que funcionen a altres llocs? I no cal mirar cap al nord d’Europa: fa uns quants anys, a Andalusia, ja vaig poder entrar i sortir d’una estació de Renfe pagant directament amb la targeta bancària. Una altra cosa és el preu. La tornada de Londres la vam fer en avió fins a Barcelona i, a partir d’aquí, va començar l’odissea ferroviària fins a Vic. El resultat és paradoxal: el viatge d’anada en tren va ser el doble de car que l’avió de tornada. Escollir opcions que, en teoria, són més sostenibles acaba sortint més car. Incomprensible. Malgrat tot això –i malgrat tot el temps que serveis com Rodalies roben als seus usuaris–, l’ús del transport públic continua augmentant. Segons les últimes dades, del 2024, la demanda a l’àrea integrada de Barcelona va créixer un 7%, fins als 1.165 milions de viatges anuals. Ara bé, si ho comparem amb França, encara tenim molt camí per recórrer: mentre que a l’àrea de Barcelona cada habitant fa 134 viatges l’any, a París en fan 381. Unes xifres, però, que no ho diuen tot. Les dades d’ús no parlen ni de puntualitat ni de fiabilitat. Una cosa és utilitzar el transport públic; una altra, molt diferent, és confiar que arribaràs a l’hora. I aquesta confiança és clau si realment volem reduir l’ús del vehicle privat i fer una transició sostenible de debò.Diuen que la fe és l’últim que es perd. Els passatgers de l’R3 o de l’e12 ho saben prou bé. Però, d’entrada, tot seria tan senzill com donar bona informació. Tornant a l’experiència personal, a l’estació de tren de l’aeroport del Prat, preguntant a un informador on fer el transbord per anar cap a Vic, la resposta va ser: “Id a Sants y preguntad allí, que hasta Vic hay muchos pueblos”. I, un cop a Sants, t’enviaven a una estació equivocada. En fi: bon 2026 a tothom, i si heu d’agafar Rodalies, tot l’escalf.

Estic segur que moltes cartes que s’estan escrivint aquests dies als Reis demanen que, aquest any, tinguem un transport públic que funcioni

Vic-París-Londres