L’oferta de continguts és més gran que mai, però la hipnosi que generen les xarxes sobre els humans ha resultat devastadora

George Orwell va publicar una de les seves obres més conegudes tot just un any abans de morir, el 1950. La distopia que planteja a 1984 d’una societat àmpliament burocratitzada, manipuladora, controladora i repressiva, s’acosta bastant no a la de l’any que va donar-li com a títol, però sí a la que tenim actualment. L’arribada de les televisions –a Catalunya a mitjans de la dècada dels seixanta– com un electrodomèstic més de les nostres llars ja va despertar suspicàcies per l’homogeneïtzació del lleure que va suposar per a la majoria de famílies. A la feina, les escoles o al bar, eren pocs els que no repetien les cantarelles dels humoristes de l’1, 2, 3 responda otra vez, o bé que no especulés sobre qui podia haver disparat contra JR Ewing. La presència de dispositius mòbils al segle XXI ha multiplicat per molt aquesta disfunció social. L’oferta de continguts és més gran que mai, però la hipnosi que generen les xarxes sobre els humans ha resultat devastadora. El que quaranta anys enrere s’aconseguia amb la publicitat, ara s’assoleix amb les dades que transmetem cada vegada que fem una recerca a través d’internet. Vaja, que una eina que havia de servir per fer-nos més lliures ens ha acabat esclavitzant d’una manera molt més subtil que la imaginada per Orwell, o el mateix Terry Gilliam a Brazil. En tot cas els mòbils i ordinadors no han estat l’única eina que ens resta anonimat. Fa uns dies el cap de la Policia Local de Ripoll, Francesc Campayo, em comentava la solució per resoldre moltes actuacions delictives que representen les càmeres que hi ha al carrer o dins d’establiments des d’on es capta l’espai públic. Un jove que feia pintades pels carrers del municipi va ser enxampat precisament per la gravació que n’havien fet les càmeres. Alhora, hi ha altres càmeres –les dels mateixos mòbils de qualsevol persona– que ens poden estar enregistrant. Això va passar quan uns individus van robar un cotxe recreatiu infantil del carrer Sant Pere, per robar-ne el contingut de la caixa, ara fa uns mesos. Quan el van tenir al garatge, algú ja els havia gravat portant-lo a pes de braços per la plaça de la Llibertat, més coneguda com dels Porcs. A la sèrie Crims de TV3, és habitual que els comandaments policials expliquin com s’ha resolt un assassinat perquè la càmera d’una entitat bancària ha captat l’autora material dels fets entrant-hi per cobrar un xec. O bé perquè una de les nombroses càmeres de vigilància de les carreteres va veure passar el número de matrícula del cotxe al maleter del qual hi havia un cadàver que va ser cremat prop d’un pantà. En el meu cas no tinc cap intenció de liquidar a ningú a curt termini. No perquè no en tingui ganes, sinó perquè encara que molts presos ho desmenteixin sovint, no tinc gaire clar això que als centres penitenciaris es respecti la virginitat anal dels reclusos. El que tinc clar és que m’acabarien enxampant amb molta més facilitat ara que no pas si l’homicidi l’hagués comès mig segle enrere. Però també em deixa més tranquil que si algú volgués assassinar –perquè els he fet emprenyar amb algun article– haurien d’aguditzar l’enginy a fi que no quedés constància videogràfica del seu acte d’injustícia divina.

L’oferta de continguts és més gran que mai, però la hipnosi que generen les xarxes sobre els humans ha resultat devastadora

Vicis i virtuts del gregarisme