La cultura contemporània imposa el seu manament de prohibir aturar-se, no tan sols perquè no és productiu, sinó perquè no està legitimat socialment

La humanitat necessita deixar enrere la hiperactivitat a què la sotmet el sistema de producció per poder arribar a la vida contemplativa, on l’existència recupera el sentit i una amabilitat pròpia. En aquest projecte, la inactivitat no és un dèficit, sinó una part absolutament necessària per a una nova forma de vida per tal de poder afrontar els temps d’autoexplotació i crisis constants. L’afany de fer, de produir, d’experimentar, de guanyar i de consumir, en realitat devoren la gent particular i la societat en general, com explica el filòsof Han.

Esdevé una necessitat aturar-se en el camí per contemplar, si més no valorar, el sentit de la pròpia existència. No és en va que l’ansietat i la depressió cada vegada estan més a l’alça. A Espanya, cinc de cada cent persones estan diagnosticades de depressió i en una mateixa proporció, de trastorns d’ansietat. “El signe patològic dels temps actuals no és la repressió, sinó la depressió. La pressió destructiva no ve de l’altre, prové de l’interior”, diu en un altre moment. En la mateixa direcció apunta un autor coetani, Pablo d’Ors (1963), net de l’Eugeni (?1954), l’escriptor del noucentisme: “El problema es troba en el nostre interior”.

En definitiva, la cultura contemporània imposa el seu manament de prohibir aturar-se, no tan sols perquè no és productiu, sinó perquè no està legitimat socialment. Aquesta prohibició es revela com un gran triomf del sistema neoliberal, que provoca l’obsessió amb la necessitat de produir de forma contínua, com si cadascú esdevingués una fàbrica autònoma i autoexigent. En realitat, subratlla Han, no es tracta únicament que algú exploti les persones, sinó que un mateix acaba considerant que és necessari autoexplotar-se, autoexigir-se, provocar una superexigència de la pròpia activitat. Hom surt de treballar per dedicar-se febrilment a una altra ocupació. La setmana laboral s’acaba i comença un cap de setmana ple d’activitats, que impediran el silenci, el poder-se aturar a contemplar un paisatge, la bellesa o, simplement, donar gràcies per la vida.

Tot acaba essent fruit del propi activisme. Aturar-se, contemplar la vida per si mateixa, esdevé un luxe que ningú no es pot permetre. Cal ser productius, considerar-se una peça més de la maquinària gegant de la societat de producció i de consum que, al cap i a la fi, el que consumeix són les persones mateixes.

És el no parar d’estar actius, encara que sigui consumint vídeos de gatets a TikTok o visionant l’última pel·lícula premiada als Globus d’Or. En l’actualitat, la gent no sap contemplar perquè entén el descans com una altra activitat necessària. Aquest serà un dels signes de la pandèmia de malestar psicològic, mental i espiritual que assola els nostres temps i que acaba provocant tants de malalts i desequilibris. En definitiva, la malaltia mental no és sinó una qüestió de desarrelaments i d’injustícies que un mateix es provoca, negant-se aquell espai necessari per a la contemplació de si mateix, del món, de Déu. “La inactivitat pren la seva lògica pròpia, el seu propi llenguatge, la seva pròpia temporalitat, arquitectura i esplendor, fins i tot la seva pròpia màgia. No és una forma de feblesa, ni una falta, perquè no s’accedeix als dominis de la inactivitat ni a les seves riqueses. La inactivitat esdevé una forma d’esplendor de l’existència humana, difuminada fins a tornar-se una forma buida d’activitat.” Han proposat aquí la recuperació de la figura del passejant; ho diu en el francès flâneur, que sobrevola, que planeja sobre el món, sobre la realitat i la vida. Si no fos així, hom no té l’ocasió de retrobar el sentit de la pròpia existència, de saber què fa de la pròpia vida, del propi temps. Cal guardar aquell espai sagrat per retrobar-se amb si mateix, amb la pròpia consciència, pensaments i conviccions, amb Déu.

El contemplatiu es caracteritza per la inactivitat, camina per caminar, sense rumb fix, pel simple plaer del caminar entre la gent, guaitant els moviments de la multitud. Aquest passejant distret s’aliena del capitalisme urbà, convertint-se en aquell que camina pels bulevards sense rumb, sense meta, mentre la resta recorre la ciutat a la recerca d’alguna cosa per comprar, per fer o per posseir per tal d’anar a la moda i respondre així a les exigències de la societat de la hiperactivitat, del consum, del cansament, del sense sentit i de l’angoixa profunda sense remei. El contemplatiu passejant no actua, sinó que es lliura gratuïtament i desinteressada a l’espai i al temps, tant exterior com interior, per poder trobar el sentit de la pròpia existència i dedicar-hi la vida.

Al cap i a la fi, què seria la vida si un no sabés per què viu? En realitat, la cultura comuna no aboca més aviat al consum de si mateix? Abans no sigui massa tard. Han aconsellat aturar-se, contemplar i viure amablement, no fos cas que jo acabi malgastant el temps que se m’ha regalat.

Caldrà experimentar-lo com el do d’un regal únic.