Vida i mort de bracet
L’any 2025 ha estat un any prolífic per a l’escriptora i dissenyadora Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951), ja que al conjunt de 48 proses breus recollides a La capsa dels fils (Comte d’Aure) hi hem d’afegir els 49 poemes que formen el volum Ran de terra, ran de cel (Stonberg Editorial). Es tracta d’un poemari escrit entre 2020 i 2025 i estructurat en quatre parts, que gosaria qualificar d’un cant a la vida, malgrat que a la primera part, la més extensa (20 poemes), hi senyoregi la mort, que l’autora no dubta a qualificar de “Vida nova”. Una mort que arrenca amb la pèrdua de la mare, l’any 2020, a la qual dedica uns quants poemes, plens de tendresa, de fragilitat, de quotidianitat, i que s’amplifica amb la del pare, ja llunyana, la d’algunes amigues (Maite i Roser), la d’uns quants éssers anònims (a causa del coronavirus o de la guerra d’Ucraïna), i que fins i tot inclou referències a la pròpia mort, com apunta el poema “Dia incògnit”, justificada pel fet d’haver-la tinguda a tocar: “Amb els ulls clucs i les mans balbes, / sento el batec del maquinari / que amb soroll infernal, em sembla, / drena la mort del meu cos / ferit en batalla cruenta.” Una mort de la qual diu: “T’ha salvat el miracle de la ciència.” Una mort assumida amb ulls de creient: “Si som de la terra / som també del cel”, perquè Déu sempre acull.
Les altres tres parts ens mostren la vida en tota l’esplendor, malgrat que la mort no en sigui absent del tot. A la segona part (12 poemes), malgrat el coronavirus, la vida triomfa en l’esclat de la natura, en els nous naixements (hi ha tres poemes dedicats als nets), en els aniversaris, perquè “l’amor ho pot tot / (…). Res no dura sempre. / Retorna la primavera”. A la tercera part (12 poemes), la llum ho domina tot: la natura, la vida, l’art. Per petita que sigui, aquesta llum, com la del sol d’hivern o la “llum en la tempesta”, perquè prové del “Déu de la vida”, que és el títol del poema que obre aquesta part. I la quarta, i última, la més breu (5 poemes), gosaria dir que sintetitza les anteriors i ho fa col·ligant vida i mort en un indret màgic i simbòlic com és la Vall de Boí, on conviuen el drac apocalíptic, amb, posem per cas, la rosa de bardissa i on “Brillarà la tenebra, / (…) / brillarà el dol perquè saps / que res no mor, / que la primavera és llum, / que retornar és viure / amb la mirada canviada”.
Deixeu-me acabar amb unes paraules de l’autora que, en el pròleg titulat “A tu, lector, lectora”, qualifica Ran de terra, ran de cel com “un present d’amor”.