Com és possible que algun jutge permeti que un maltractador tingui dret al règim de visites dels seus fills. Un maltractador no pot ser un bon pare, ni tan sols un pare acceptable

El Me Too va fer que miréssim enrere per revisar el nostre passat, llegeixo que diu a totes les entrevistes l’escriptora nord-americana Rebecca Makkai. I és exactament el que fa a la novel·la Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi), una reconstrucció en clau true crime d’un assassinat d’una estudiant guapa i exitosa. Qui va ser? La parella? L’amant secret? Un admirador? Vint anys després, la protagonista, convertida en una periodista de cert renom, revisa aquell cas ple d’irregularitats des d’un nou prisma, el de la violència de gènere. És el que també fa, però amb el seu propi testimoni, l’escriptora i diputada Jenn Díaz a Violència en tres actes (La Magrana). Des d’una posició d’adulta empoderada i polititzada, Díaz explica com va adonar-se que havia estat víctima de violència de gènere als 18 anys i com va superar la vergonya i la culpa per poder dir-ho en veu alta. Sovint les dones senten que han de justificar la violència que han patit per ser dignes d’anomenar-se víctimes. Si només és una empenta, compta? Si és una catxeta, s’hi val? Deu ser la llista mental més escabrosa que es pot imaginar. Però no són només els cops: “Quan ho has paït, t’adones que per arribar a la violència física és indispensable passar per tota aquella altra violència psicològica”, em deia Díaz. Els crits, el menyspreu, les amenaces, les petites venjances, els silencis inexplicables, hi ha mil maneres d’exercir violència sense agressions físiques. Normalitzar aquestes conductes no és tan complicat. És la síndrome de la granota bullida: la granota es va acostumant a l’aigua calenta fins que l’olla bull i es mor. Sabent com acaba la violència –repeteixo: la granota es mor–, em pregunto com és possible que algun jutge permeti que un maltractador tingui dret al règim de visites dels seus fills. Un maltractador no pot ser un bon pare, ni tan sols un pare acceptable. En el cas recent de l’assassinat de dos nens a Almeria, l’home tenia antecedents i un judici pendent per maltractaments a la mare. Encara que els fills només fossin testimonis de la violència domèstica, ja en són víctimes. No s’arriba a agredir una dona sense exercir violència indiscriminada a tot l’entorn, igual com no es comença a violar noies als lavabos amb 40 anys. Empatitzo amb la lluita de la sevillana María Salmerón, que va acabar a la presó per negar-se a entregar la filla al seu maltractador (qui, per cert, tot i ser condemnat, no la va trepitjar). Per fi se n’ha lliurat. La prioritat ha de ser la protecció dels drets dels infants, no dels maltractadors. No tothom mereix ser pare.

Com és possible que algun jutge permeti que un maltractador tingui dret al règim de visites dels seus fills. Un maltractador no pot ser un bon pare, ni tan sols un pare acceptable

Vides sense violència