Els petits canvis costen i els canvis grans, a vegades, semblen impossibles

Els canvis costen. Fins i tot els més petits. Fins i tot els que volem fer. Jo, per exemple, em moro de ganes de canviar de sabates amb el canvi d’estació, però cada procés d’adaptació em regala alguna butllofa i alguna ferida empipadora. Encara que siguin sabates que els meus peus ja coneixen. Encara que em mori de ganes de posar-me els mitjons i les sabates de cordons tapades. Els petits canvis costen i els canvis grans, a vegades, semblen impossibles. T’hi ha d’anar la vida a l’hora de fer un canvi de veritat. T’hi has de jugar molt. I sí, hi has de dedicar energia i temps i aprenentatge. I malgrat tot, que visca els canvis. Són revulsius, reactius, atractius i poderosos. A favor dels canvis sempre. O quasi sempre.

Ara, a Llinars del Vallès, ens n’han proposat un de gran, de canvi. Proposat i implementat. Llinars del Vallès ha arrencat aquests dies la recollida selectiva de deixalles porta a porta. Quan m’ho van dir em va semblar una tasca titànica, ho reconec. Però també una bona notícia. Nosaltres, a casa, ja fa molt que reciclem. El meu company és un fanàtic de la recollida selectiva i ens renya si les papereres de casa s’omplen de coses que podrien ser en els cubells de paper, de plàstic, de vidre, d’orgànica o de rebuig. Sí, sí: cinc cubells diferents. De fet sis, que tenim el de les coses per a la deixalleria, o set, que també tenim un pot per a piles. Exagerem? No ho sé. No ho crec. Ens hi va alguna cosa important, crec, en tot això. Alguna cosa personal i global. Ja que la feina de reduir i comprar menys amb cinc nens sembla complicada, com a mínim que el reciclatge afini força, oi?

Deia, doncs, que reciclàvem ja abans de la proposta de l’Ajuntament i que ara l’únic que hem de fer és treure les deixalles que toca el dia que toca i posar-les en uns cubells supercucos que han repartit gratuïtament a tothom. Ens ho han fet fàcil. És així. El canvi per nosaltres és caminar menys a l’hora de llençar el que ja reciclem. Però, és clar, per la gent que no reciclava a casa el canvi és titànic. Titànic però no impossible, eh? Hi ha habitants de Llinars que es queixen. Diuen que els ha tocat fer més feina, que per què aquest canvi, que quines ganes d’emmerdar les coses. Jo no els diré com han de fer les coses, només faltaria. Només els diré que estic convençuda que aquest canvi no els sembla bé perquè no és només un canvi exterior al municipi sinó interior, a cada casa i encara més, a cada consciència. I els canvis costen.

Ara… estic convençuda que poden. I no per por de la multa o per la mandra de portar la bossa de deixalles fins a Cardedeu, sinó perquè els canvis se’ls acaba guanyant. A base d’aprenentatge, de paranoia ecològica o de tiretes com jo amb els meus peus, avui.

A més, llinarsencs i llinarsenques: heu vist que on hi havia els contenidors i les acumulacions de deixalles ara hi ha flors? Un gest simbòlic o oportunista o polític, si voleu, però com m’ha agradat, ho reconec. Ja us ho deia: visca els canvis!