Les que ens fan superar vergonyes, les que ho deixen tot quan cal i posen humor i postres i alegria on calgui i les que ho saben tot i diuen les veritats

Imatge: Ruby Tuesday (DJ Paul Soturos & Friends) Aquest matí m’he deixat la samarreta que porto normalment per anar al gimnàs i he hagut de fer les quatre màquines que sé fer anar amb el top d’esport i les malles –potser ja no se’n diu ni malles i així veureu com en soc, de gran–. Moltíssimes noies van així i la mar de bé, però, mira, jo em sentia un punt ridícula, no us enganyaré. Com quan ets molt jove i et fa vergonya una mica tot. L’amiga amb qui entreno –si el que fem es pot definir com a entrenar– m’ha dit que estava estupendíssima i que endavant! Que res de vergonya, i que hi ha altres coses a la vida més importants. I hem rigut dels sacsons de la carn, dels quilos i dels moviments meravellosos i ondulants d’algunes parts del nostre cos. I després he fet esport i me n’he oblidat. Visca les amigues que ens fan superar les vergonyes i ens tiren floretes. Visca. De cop, al grup d’amigues, dues s’han quedat solteres. Així: pam! Les altres ho hem sabut el mateix dia pel WhatsApp que compartim, i l’hem farcit amb missatges d’ànim, de suport i bromes. Tot alhora en un còctel explosiu ple de bon rotllo, sí, i sobretot, ple d’amor. El sopar exprés organitzat del no-res posposant altres coses i altres compromisos i l’organització de qui porta el menjar que més agrada a les solteres recents ha estat fàcil i àgil, i estem preparadís-simes perquè el drama duri el just i necessari i perquè la vida continuï brillantíssima. Que visca les amigues que ho deixen tot quan cal i posen humor i postres i alegria on calgui. Visca. Últimament la vista se m’esborralla una mica i m’atabalo molt. Ja ho suposo, que són coses de l’edat –que sí, que la tenim–, però una es preocupa potser més del compte i a vegades la vida la supera una mica de coses i mira... acabo fent-ne un gra massa i explico, preocupada, que m’atabalo amb l’ordinador, amb les etiquetes del supermercat i amb l’obra de teatre, que era molt fosca. I l’amiga a qui li ho explico primer riu i fa broma i em parla dels anys que no perdonen i la perimenopausa, però després es posa seriosa i em diu que a ella li va passar més o menys el mateix i va ser per la graduació de les ulleres i que, en cas que tingui un tumor i em mori, sap com voldré el funeral. I ja ho sé: molt tètric i tot plegat, però visca les amigues que ho saben tot i diuen les veritats. Visca. Que l’amor no ens falti però sobretot, sobretot, que no ens falti la bona amistat.