Viure a la Catalunya dels 11 milions
Els serveis públics i les infraestructures bàsiques de Catalunya fa temps que mostren símptomes evidents de saturació. A la nostra comarca, el panorama és similar. Si demaneu hora al metge de capçalera, és probable que us la donin per d’aquí a un mes. Si esteu pendents d’una intervenció hospitalària no urgent, l’espera pot allargar-se un parell d’anys. Si voleu anar amb tren fins a Barcelona, massa sovint haureu d’acabar agafant un autobús substitutori o el vostre cotxe particular. Si porteu els fills a l’escola pública, coneixeu perfectament les mancances que denuncien els docents i que molts alumnes continuen estudiant en mòduls prefabricats. En general, els serveis públics estan fent fallida.
Aquesta situació és el resultat de diversos fenòmens convergents prou coneguts: un creixement demogràfic molt ràpid a causa de la immigració i una manca d’inversions estructurals que s’arrossega des de fa dècades. Però no podem obviar tampoc el turisme, que també demana habitatge temporal, serveis públics de salut, seguretat, transport públic i consumeix electricitat, aigua o telefonia mòbil.
Encara recordo la campanya institucional de la Generalitat presidida per Jordi Pujol que parlava amb orgull de la Catalunya dels sis milions d’habitants. Avui, oficialment, som més de vuit milions. Però la realitat és considerablement més complexa. L’any 2025 Catalunya va rebre més de vint milions de turistes. El darrer mes d’agost es va tornar a superar un rècord de visitants: 2,9 milions. Això significa que les infraestructures i els serveis bàsics, des de la xarxa ferroviària fins als hospitals, passant per les carreteres, el subministrament d’aigua, la xarxa elèctrica o els cossos de seguretat, han de donar resposta a una població efectiva molt superior a la resident. Com que les infraestructures són poc flexibles, cal dimensionar-les per cobrir els pics de demanda.
Això vol dir que, com ha passat al mes d’agost, som 8,2 milions de catalans i 2,9 milions de turistes, les infraestructures catalanes haurien d’estar preparades per atendre, encara que només sigui puntualment, una demanda equivalent a més d’onze milions de persones. Ara bé, ni s’ha planificat ni sembla probable que es planifiqui una ampliació d’aquesta magnitud en els pròxims anys.
Les causes són diverses. D’una banda, l’elevat endeutament de les administracions públiques (100% del PIB) limita la seva capacitat inversora. Avui Espanya deu 1,7 bilions d’euros i paga més de 40.000 milions d’euros en interessos. La pujada dels tipus d’interès tensionarà encara més les finances públiques. A part, la realitat ens demostra que es prioritza la inversió en altres regions espanyoles, especialment la capital, o altres àmbits com ara la despesa militar. A això s’hi afegeix una percepció àmpliament estesa a Catalunya segons la qual les inversions estatals, a part de no ser suficients, no sempre han respost a les necessitats reals del territori, prioritzant inversions com l’alta velocitat ferroviària o l’ampliació de l’aeroport, mentre que àmbits crítics en el dia a dia dels catalans com Rodalies, la xarxa de distribució elèctrica, l’habitatge social, els hospitals o les escoles han continuat acumulant dèficits d’inversió. La rocambolesca proposta de crear un nou eix ferroviari transversal, quan no es pot garantir el mínim funcionament de la xarxa ferroviària existent, confirma que l’agenda política té un biaix vers les necessitats reals de la població catalana. Un exemple és com s’han gastat els 100.000 milions d’euros dels fons Next Generation (que haurem de retornar). Dubto molt que els portàtils que s’han regalat als autònoms amb part d’aquests fons tinguin un gran retorn social en el futur.
La degradació progressiva de l’estat del benestar ha contribuït també a l’ascens de formacions polítiques de dreta i extrema dreta, que atribueixen bona part dels problemes a l’arribada massiva d’immigrants, però són precisament els votants conservadors, com ara les principals grans organitzacions empresarials, com Foment del Treball, les que continuen reclamant més mà d’obra estrangera perquè moltes empreses no aconsegueixen cobrir les vacants disponibles. Les grans patronals també defensen aferrissadament l’ampliació de l’aeroport de Barcelona per incrementar encara més l’activitat turística de baix cost.
L’habitatge és probablement el millor exemple de les tensions acumulades. En ciutats mitjanes com Vic, els preus del lloguer s’apropen als de moltes capitals europees. Trobar un habitatge de lloguer a la capital d’Osona per menys de mil euros mensuals és cada vegada més difícil, i adquirir-ne un per menys de 300.000 euros s’ha convertit en una excepció. Sovint, fins i tot disposant dels recursos econòmics necessaris, senzillament no hi ha oferta disponible. En aquest cas particular, no són els turistes ni els expats, els que competeixen amb la població local per l’habitatge. Són els immigrants i els estudiants universitaris.
Per si no n’hi hagués prou, nous reptes es perfilen a l’horitzó. Els centres de dades, grans consumidors d’electricitat i aigua, multipliquen la demanda d’infraestructures energètiques. Alhora, els conflictes internacionals, com les guerres d’Ucraïna i del Pròxim Orient, continuen pressionant a l’alça els preus de l’energia i incentivant la despesa militar.
La qüestió de fons és senzilla. Si les administracions no disposen de la capacitat inversora necessària per cobrir les necessitats derivades del ràpid creixement demogràfic i de la pressió turística, resulta difícil justificar polítiques que continuïn incentivant simultàniament tots dos fenòmens. Sense una planificació adequada, el deteriorament dels serveis públics esdevindrà cada vegada més visible i alimentarà el malestar social.
La història europea demostra que quan una part significativa de la població percep que perd qualitat de vida, seguretat o oportunitats, augmenta la predisposició a donar suport a opcions polítiques populistes i extremes, que venen solucions fàcils, però que al final només ho acaben empitjorant tot. Per això, més enllà dels debats ideològics, el veritable repte consisteix a garantir que el creixement econòmic, demogràfic i turístic vagi acompanyat de les inversions necessàries per preservar la cohesió social i el bon funcionament dels serveis públics. Avui en dia, no veig les administracions públiques ni amb els recursos ni amb l’actitud adequades per prevenir l’escenari més pessimista. Així que cordem-nos el cinturó i preparem-nos per un país menys còmode, menys solidari, menys equitatiu, i molt més radical. Osona tampoc serà una excepció en això.