S'ha normalitzat que pel fet de ser dona haguem de vigilar en tot moment, caminar pel carrer a pas ràpid, agafar les claus amb força, entrar a casa i respirar a fons

Miro el telenotícies i cada dia tinc més por. Amb algunes coses la societat ha avançat molt, afortunadament, però massa sovint veig que en alguns àmbits hem tirat algunes dècades enrere. I hem acabat normalitzant fets que són autèntiques barbaritats. Assetjament sexual. Violència domèstica. Episodis de delinqüència al meu poble. A vegades, tinc la sensació que és la pel·lícula que mai s’acaba. Vagi on vagi i parli amb qui parli, sempre apareix algú que em recorda que viu amb por. I no hauria de ser així. Estareu d’acord amb mi que tots tenim risc a patir una agressió en qualsevol moment, però les noies molt més. Hem crescut amb aquest sentiment, amb aquest xiuxiueig que ens recorda que vigilem, que som un problema i que es posi en dubte absolutament tot de nosaltres: el to de veu en què parlem, la roba que vestim o els llocs que freqüentem. No hauríem d’anar pel carrer amb por. No hauríem de viure sempre en alerta, sempre vigilant i mirant enrere, per por que algú ens segueixi i ens vulgui fer ves a saber què. Una altra vegada, amb por. Per desgràcia, sento que les coses no han canviat gaire comparant-ho amb quan jo era més jove i sortia –i em divertia– de nits. Alhora, veig que les coses han anat a pitjor. Recordo aquella etapa com una de les més felices de la meva vida, però també sé que estava en alerta permanent. Sabia del perill que hi havia al meu voltant i n’era molt conscient. D’això ja fa uns deu o quinze anys i ni molt menys es parlava d’aquest tipus de violència al meu entorn ni als mitjans de comunicació. Sí que ens n’arribava algun cas, però era aïllat i no passava cada dia. La meva conclusió és que no n’hi havia tants com ara o, potser, les que patien aquest tipus d’assetjament no gosaven explicar-ho. Però s’ha d’explicar. Perquè tot el que no expliques, tot el que no dius i tot el que no transmets, es queda a dins. S’acaba fent un tap i si ningú ho sap, ningú podrà ajudar-te i ningú sabrà què pot fer si li passa el mateix. Com amb tot a la vida, visibilitzar un problema o un fet traumàtic ajuda que la gent en sigui conscient i deixi de tenir prejudicis. Les noies sempre hem viscut amb por. Una por molt generalitzada, del que ens puguin fer, de no saber defensar-nos i de tot allò que, desafortunadament, a vegades és inevitable. S’ha normalitzat que, pel fet de ser dona, haguem de vigilar en tot moment. Caminar pel carrer a pas ràpid perquè algú ens està seguint, agafar les claus amb força per por del que pugui passar, entrar a casa i respirar fons i tants altres exemples que totes hem patit en algun moment de la nostra vida. No, no és normal i no em cansaré de repetir-ho –no ens n’hem de cansar– per molt que la crua realitat –o alguns sectors de la societat– ens pugui fer pensar que això passa a tothom: homes i dones. I no, no és així, ni molt menys. Sí, jo també tinc por. Del món que li deixaré a la meva filla, del que es trobarà i de com gestionarà aquesta por. Perquè la tindrà. En menor o major grau però sabrà què és, que se sent i com t’ofega al pit. És curiós com la maternitat t’ho canvia tot, fins i tot la manera de veure el món i, és clar, la perspectiva. Fa uns 10 anys, quan vaig començar a sortir amb les amigues, recordo que a casa patien molt per mi. Per mi, era excessiu. No entenia aquella constant vigilància que per mi era totalment exagerada i sumat a les hormones de l’adolescència, ja us ho podeu imaginar. Ara que soc mare, entenc la meva més que mai. Entenc aquell patiment, aquell desglai quan sortia de casa i les hores li passaven lentament fins que arribava a casa i ella se sentia en pau. No hauria de ser però és així. I no, no és just.

S'ha normalitzat que pel fet de ser dona haguem de vigilar en tot moment, caminar pel carrer a pas ràpid, agafar les claus amb força, entrar a casa i respirar a fons

Viure amb por