Viure en plena hivernada
Era un matí d’aquells que en diuen de Pirineu, amb un cel blau immaculat, un sol radiant però amb un aire glaçat que es ficava al moll dels ossos; érem en plena hivernada de 2021. Tot i així, vaig anar a estirar les cames i a badar una estona recordant les ironies de Josep Pla: “De vegades baixo a la ciutat per veure aparadors i saber el que no necessito”. M’havia despertat, com altres dies, amb la cançó d’Els Pets que anima a sortir: “Bon dia / ningú m’ho ha demanat, però fa bon dia / damunt dels caps, un sol ben insolent / il·lumina descarat / tot l’espectacle de la gent”. Observar l’espectacle de la gent sempre m’ha agradat, tret de quan algun conegut no torna mai més a l’escenari i això em disgusta. És el que ha passat darrerament amb la mort de l’arquitecte Federico Correa, que passejava molt sol, i de l’actriu Montserrat Carulla, sempre de bracet del seu company i que sovint passaven per davant de Can Serra; l’encreuament barceloní de la Diagonal, el carrer Còrcega i la Rambla de Catalunya.
Érem un jovent inquiet que organitzàvem actes culturals, en temps difícils de franquisme. Un dia ens va rebre al seu estudi l’arquitecte Federico Correa, un home interessat a escoltar els joves sobre les necessitats a les perifèries de les ciutats. La veritat és que gairebé ningú va poder obrir la boca, la conversa la monopolitzà un militant no sé de què, i com una metralladora va disparar un llarg argument per arribar a una conclusió molt primària: “Mentre hi hagués propietat privada els municipis no tenien res a fer, en arquitectura i urbanisme”. L’arquitecte Correa va agrair la nostra visita educadament i dient-nos que ell era un home que procurava tocar de peus a terra… Des dels balcons del pis principal es veia la barcelonina plaça de Sant Jaume, l’Ajuntament i l’històric Palau de la Generalitat, encara seu de la Diputació. M’impressionà veure’m i sentir-me al cor de la ciutat. Sempre que hi torno a passar, o m’hi he manifestat, o he participat en actes lúdics, he mirat aquells balcons amb nostàlgia i respecte.
Federico Correa darrerament passejava amb un posat hieràtic, sol i ben vestit amb llana anglesa, pantalons amb doblec a baix, corbata de seda i sabates de pell d’antílop. Quan el veia caminar fent algunes tentines pensava que tard o d’hora els signes de decadència es manifesten. Era elegant, alt, prim i amb bastó hauria anat més segur. Un dia el vaig saludar recomanant-li que fes com els joves benestants de principis del segle XX, la majoria sortien al carrer amb bastó, i em va contestar: “Quin anacronisme!”. En arribar a Can Serra, mirava l’edifici de reüll i continuava Rambla de Catalunya avall perdent-se enmig de l’espectacle de la gent, fins que ja no el vaig veure més: va morir el passat mes d’octubre a 96 anys.
Can Serra és un edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch. El va fer construir un ric comerciant de Manresa, Pere Serra i Pons, el 1902. El propietari no hi visqué mai i el va vendre a unes religioses. Durant la Guerra Civil l’edifici fou ocupat per la sanitat de guerra i després recuperat com a col·legi femení. El 1966 les monges Teresianes van vendre l’edifici a una constructora que hi volia fer un luxós bloc de pisos. Així va començar un llarg litigi i l’abandonament i deixadesa de l’immoble. “Salvem Can Serra!” va ser una lluita ciutadana de diverses institucions, entitats i amb la col·laboració d’alguns membres del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
L’arribada de la democràcia va reconèixer la Generalitat de Catalunya i la Diputació va haver de deixar el Palau i cercar un nou allotjament, elegint encertadament Can Serra i dos arquitectes competents, el tàndem Federico Correa i Alfons Milà, per rehabilitar el que seria la nova seu oficial inaugurada el 1987. La intervenció arquitectònica va respectar les façanes històriques de Puig i Cadafalch, enderrocant els afegits i construint a la part posterior un nou edifici funcional que emparava el modernisme i els ornaments neogòtics amb figures de Cervantes, Wagner, Fortuny, Velázquez, Pitarra, Viladomat, Verdaguer… A la cantonada del carrer Còrcega, esculpit a la pedra, el bastó florit de Sant Josep evoca l’onomàstic de l’arquitecte. La casa modernista allotja la presidència i el nou edifici, les dependències administratives de la Diputació. Dos estils diferents enllaçats en un sol volum impactant i que és una de les icones de Barcelona.
L’actriu Montserrat Carulla tampoc passarà més per davant de Can Serra. Era familiar del director teatral Mario Gas i que amorosament l’acomiadà amb unes belles paraules: “Que tinguis un bon viatge i que ensenyis a les criatures celestials com és de bonica la llengua catalana, que recitada per tu es convertia en mel als llavis i dolça frescor per sempre”.