El petó no consentit ha posat davant el mirall el masclisme hispànic

Tots sabíem de sobres que a la Real Federación Española de Futbol (RFEF) hi habiten des de fa molts anys vivales de tota classe i de diferents mides amb ramificacions no massa angelicals i favors interessats a altres persones, clubs i àrbitres no confessables. Aquest joc de trilers oficials abasta el llarg i ample de la geografia peninsular i la majoria de les federacions territorials del futbol, inclòs Catalunya. Totes elles han donat sempre el seu suport institucional a la presidència actual d’aquest xicot, no massa educat però espavilat, de nom Luis Rubiales, últim amo i senyor de la RFEF. En el terreny internacional, també hi ha algunes urpades de la RFEF a les organitzacions de la UEFA i la FIFA efectuades pel senyor Rubiales. Recentment, s’ha descobert la terra promesa del futbol modern, Aràbia Saudita, acompanyada pel campionat del món de futbol i altres sucosos negocis. Aquests països de l’Orient Mitjà s’han convertit, per qüestions bàsicament econòmiques, en Eldorado del futbol europeu i la retirada dels seus millors jugadors en lligues d’estar per casa i poc joc de qualitat. El futbol és un esport de passions, emocions i identificació de milions de seguidors de tots els continents. Mou molts diners, que es poden utilitzar per a tota mena de tripijocs de les institucions que el governen i pels vividors de torn. Si hi entra –encara que hi hagi eleccions que solen ser amanides– gent sense escrúpols, com ha passat a Espanya mateix, esdevenen un festival de despeses, sous de luxe de tota mena i sempre sense auditories. Repassant la història moderna de la federació, veurem que les butxaques foradades i l’habilitat de muntar embolics per part dels seus directius ve de lluny. El senyor Ángel María Villar, exfutbolista nascut a Bilbao (1950) i president de la Federación Vizcaína de Futbol, era membre de la Reial Federació Espanyola de Futbol quan era el president de la mateixa Jose Luis Roca. L’any 1988 el va substituir com a president. En el seu mandat, que va durar fins a l’any 2017, va ser detingut per la Guàrdia Civil i va ingressar a la presó de Soto del Real pel cas Soule (eleccions figurades i no controlar més de 20 milions d’euros de subvencions) i altres minúcies que no cal comentar. Va ser destituït pel Consell Superior d’Esports, i tot i aquest procedir tan poc honrat i de dispendi va estar en el càrrec de president des del 1988 fins al 2017. Prop de 30 anys. Espanya és diferent, o ho sembla. Va substituir Villar de forma provisional al càrrec de president de la RFEF el senyor Juan Luis Larrea. En les eleccions del maig del 2018 va ser escollit Luis Rubiales com a president de la RFEF per 80 vots a favor i 56 per a l’altre candidat, Juan Luis Larrea. Qui és aquest senyor Luis Rubiales, nascut el 1977 a Las Palmas de Gran Canaria? Exjugador de futbol i llicenciat en Dret, va ser president de l’Associació de Futbolistes Espanyols. Com a president ha tingut una gestió dolenta, plena de casos sota sospita, favors i compra d’adhesions a la seva tasca. Grans dispendis i festes privades a càrrec de la RFEF, imitador del senyor Berlusconi, el rei de les orgies del bunga-bunga. No cal continuar amb la llista, ha sigut un vivales i té comparses i ajudants de camp. El paper del govern central en tot això ha estat galdós per absent. Les federacions territorials, entre les quals Catalunya, li han donat suport i ja no parlem del paper dels dos clubs més potents de la Lliga espanyola, Reial Madrid i FC Barcelona. Vergonya d’aplaudiments a l’assemblea i el poc suport dels jugadors de la selecció nacional masculina a les companyes. El diner i la vida de luxe enganxa més que la cola. El petó no consentit, un piquito que diu Rubiales, ha posat davant el mirall un masclisme hispànic, molt sui generis. Ha calgut aquest llastimós espectacle d’un vivales perquè la societat s’adonés de com està el futbol español, molt ple de corrupció. Només podia passar a Espanya. A veure si ara s’hi posarà mà de valent. En l’àmbit polític, perquè els diners són dels contribuents i l’escàndol i la riota mundial la paguem entre tots. Sense el petó del vivales, tot hauria anat millor. Les noies van jugar molt bé i si són campiones del món no és gràcies a la REEF i als seus directius sinó pel seu entrenament constant, el bon joc i comportament al camp, que va ser admirable i de molt bon nivell futbolístic. Per això són campiones del món de futbol femení. Llàstima que hagi hagut de passar aquest execrable fet per canviar el president de la RFEF. Tots els vivales, encara avui, estarien fent la seva.

El petó no consentit ha posat davant el mirall el masclisme hispànic

‘Vivales’ versus Rubiales