Vivim en un món utòpic?
Tomás Moro al segle XVI va donar nom a allò que molts deien des del començament dels temps, però que ja sabien que mai podia ser. Del grec oú (no) tópos (lugar) va néixer la paraula utopia, que tant la fem servir i moltes vegades sense sentit. Expressar-nos utòpicament ho fem en les converses de carrer, sense cap convicció. És veritat que sempre fa falta un temps per convèncer-nos de les coses. Tot i així hi haurà coses que mai ens acabaran de convèncer. El que és misteriós sempre interessa i d’aquí ve que fem prediccions que sabem molt bé que mai podran ser. Per tant, juguem al joc de les utopies. És més, quan diem que coneixem una cosa no som capaços de definir fins a quin punt les coneixem. És impossible.
La història està plena de discursos utòpics dels polítics, religiosos, judicials i socials. Es fan afirmacions conscients que, per tal com es mou la societat, el món sencer, mai podran ser però que arriben a impactar en el subconscient de les persones. En la política podríem dir que juguen al joc de la mentida convincent en ells mateixos. En la religió ens valem de la fe per acceptar relats totalment fora de lloc. Els llibres sagrats de totes les religions estan plens d’aquests relats i no entendre’ls com a fidels representa estar fora d’aquella comunitat que a les fosques els accepta com a possibles.
Fa poc llegia en un llibre de l’escriptor R. F. Skinner una de les frases que descriuen el que estic explicant quan diu que després de la Segona Guerra Mundial el comunisme havia deixat de ser una amenaça ja que Rússia s’havia convertit en un aliat de confiança per a occident. El temps ha demostrat que no ha sigut així, no perquè no pogués ser sinó perquè la història ho deixa molt clar des de fa temps. En política són moltes les vegades que, dins de les paraules més buides, hi ha una clara i premeditada predicció utòpica en l’única finalitat de conservar un lloc de poder. La més utòpica de les afirmacions és dir que hem de confiar en una justícia justa ja que en qualsevol dels temps, de les nacions i en les constitucions que donen poder als polítics, uns depenen dels altres de manera que les previsions mai són efectives.
Molts anys abans de Crist, Plató ja va incórrer en la utopia, paraula encara desconeguda, a l’afirmar que la república, del grec politeia – ‘ciutat’, era l’estat ideal. Segur que podria ser-ho, però les repúbliques les governen persones i per tant… Més tard també es confiava en la república, ara del llatí res- pública – ‘De les coses del poble’. Sigui com sigui, qualsevol manera de regir els destins sempre seran diferents a com es poden plantejar teòricament, ja que el pensament de qui els planteja mai inclou el propòsit de complir-los. La influència de Plató es nota en la filosofia occidental i deixa clar que el món de la matèria és imperfecta i el de les idees pot ser perfecte i universal.
Tornant al món utòpic actual, proposo que reflexionem com es comporta la política basada en previsions, mai en compliments. El món de la justícia està servint-se de l’ens legislador per poder interpretar les lleis segons qui seu a la banqueta del reu. Si entrem en el món de les diferents religions, veurem com des de la creació, segons els relats, en aquest cas de la Bíblia, ens podem donar compte que quan ens presenten un Paradís, Edèn, on tot és idíl·lic, molt aviat es convertirà en un lloc on s’originaran tots els mals de la humanitat. No serà pas perquè el creador ho hagués previst d’altra manera ja que com a Principi i Fi de totes les coses hem de suposar que en el pla de la Creació qualsevol esdeveniment, pensant que l’home i la dona s’havien creat lliures, succeiria tot tal com va anar, com va ara i com anirà. Com he dit abans, la fe ens porta a acceptar, sense entendre, molts dogmes que s’escapen de la comprensió humana. Llavors interiorment ens els plantegem com una utopia i d’aquesta manera evitem una discussió. No hi ha dubte que els personatges que ens presenten poden haver sigut. Però els fets possiblement estan molt lluny d’haver ocorregut.
En l’ambient social tots aspirem a una societat justa. En el pensament d’uns és sincera. Altres tenen clar que no és possible. Recordo una conferència en la qual la conferenciant deia que els pobres eren necessaris en la societat. Ella evidentment no ho era. Aquest concepte de societat deixa clar que qualsevol interès per acabar amb la fam del món entra en el decàleg polític de les utopies.
Per tant, conformem-nos a viure en un món així i pensem que el que hauria de ser mai serà. I que moltes de les coses que ens diuen que van ser, sempre ens quedarà el dubte de si van ser tal com ens les descriuen o només les podem creure per la fe.