A Suècia va néixer fa més d'una dècada un moviment anomenat flygskam, la vergonya de vola, que defensa la necessitat d'abonadonar l'avió com a gran mitjà de transport

Després d’anunciar a bombo i platerets l’ampliació de l’aeroport del Prat, els governs de Catalunya i Espanya ara es desdiuen. Per raons diferents, o convergents, uns i altres s’han fet enrere i l’anunci del segle s’ha dissolt com un terròs de sucre en un got d’aigua, deixant en evidència la cara més lletja de la propaganda política. Quan fins i tot la propietat, representada per la família Bertrand a través de la societat Ebys Inmuebles, SL, semblaria posar-s’hi de cara, manifestant les ganes de vendre els terrenys de l’espai natural de la Ricarda (estany, pineda i camps de cultiu) a Aena, segons informava aquesta mateixa setmana El Periódico, els governs s’han arronsat. La Ricarda o Casa Gomis, situada al Prat de Llobregat, vora l’estany del mateix nom, és una obra racionalista inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, justament aquest 2021. L’edifici, projectat entre el 1949 i el 1956, en plena dictadura franquista, i acabat el 1963 per l’exili de l’arquitecte, és obra d’Antoni Bonet, un dels referents del Moviment Modern, i és un exponent de l’arquitectura moderna a Catalunya. Mentrestant, es va haver de refiar d’arquitectes locals, especialment de Ricard Bofill. El nyap de l’anunci de l’ampliació de l’aeroport, en vistes de la transcendència de l’espai que hauria afectat, és prou palès. El debat obert per la notícia frustrada té, però, derivades d’un altre calat en les quals valdria la pena aprofundir ara que el tema és viu. Aquells per a qui tot és reduïble a diners esgrimeixen el sacrosant argument dels 1.700 milions d’euros (i la generació de no sé quantíssimes desenes de milers més en no sé quants anys) perduts per la pèrdua de la reforma. Són els mateixos, no en dubtin, que no estalviaran paraules sobre la necessitat de combatre l’emergència climàtica i subscriuran els 17 objectius del desenvolupament sostenible i l’Agenda 2030, sobretot si hi ha fotos mediàtiques pel mig. Aquells que, per contra, opinen que darrere l’ampliació del Prat s’hi amagava una sucosa operació immobiliària, diuen que si Madrid disposava d’aquest feix d’euros per a infraestructures, no estaria malament que en destinessin uns quants a la xarxa ferroviària. A Osona i el Ripollès, sense anar més lluny, la necessitat de tenir trens del segle XXI clama al cel. És per aquesta via on el debat cou. Calen més avions? O dit d’una altra manera, de debò cal seguir ampliant aeroports i subvencionant companyies aèries? A ningú requen els milions de diner públic que va costar Spanair i les milionàries subvencions a Ryanair (la novena empresa europea que més emissions de gasos hivernacle va emetre el 2018) i Iberia? I encara en plena crisi, el 2020, se sentien veus que parlaven de rescatar aerolínies! Però és obrint el debat al medi ambient quan el tema resulta sucós. Perquè és molt fàcil exclamar-se de l’emergència climàtica veient les maltempsades rabioses de la meteorologia com a recordatori, però conformar-se amb accions de poc esforç i baix cost com separar la brossa en contenidors de colors per al reciclatge és com donar una almoina per pal·liar la fam. El fons del debat que s’obre amb la Ricarda és sobre si seguir volant com fins ara o tornar-se molt més selectiu –i conscient– i pensar-s’ho dues vegades a l’hora de fer-ho. És, també, actuant individualment que el món avança o canvia. És comprendre la necessitat de tocar de peus a terra de què parla David Le Breton quan diu que “allò que compta és el camí recorregut. No fem un viatge, el viatge ens fa i ens desfà, ens inventa. La terra està feta per als peus més que per als pneumàtics”. A Suècia va néixer fa més d’una dècada un moviment anomenat flygskam –la vergonya de volar–, impulsat per l’atleta olímpic Bjorn Ferry i popularitzat per l’activista climàtica Greta Thunberg, que defensa la necessitat d’abandonar l’avió com a gran mitjà de transport. D’ençà del seu naixement, els vols interns han disminuït sensiblement i gràcies a l’augment de demanda de viatge per tren, els ferrocarrils suecs han incrementat notablement la seva oferta i han posat en marxa un servei de trens nocturns que enllacen amb grans capitals europees com Munic, Amsterdam o París. Darrerament, s’ha anunciat la posada en marxa de trens nocturns entre diverses ciutats europees. Aquí, el cas del pont aeri Barcelona-Madrid exemplificaria aquesta disbauxa energètica i climàtica que suposa l’ús de l’avió per a trajectes relativament curts. Les xifres de CO2 parlen soles: mentre que en avió se’n produeixen 192 grams per passatger i quilòmetre, en tren només són 23 grams. No deixa de ser simptomàtic que un moviment social com l’iniciat a Suècia apel·li a la vergonya, un sentiment molt proper a la culpa, i que funcioni. Sigui com sigui, ha obert una bretxa que s’eixampla i un debat que està ben viu. En el fons, és la idea de viatjar el que, a causa de l’emergència climàtica, caldria revisar a fons. I en aquest com en tants canvis que hi ha hagut i hi haurà, cal creure en allò que sembla impossible per fer-ho possible. Com deia Emma Goldman (dona, filòsofa i anarquista), “cada intent de fer un gran canvi, cada noble visió de noves possibilitats per a l’espècie humana, ha estat etiquetat com d’utopia”.

A Suècia va néixer fa més d'una dècada un moviment anomenat flygskam, la vergonya de vola, que defensa la necessitat d'abonadonar l'avió com a gran mitjà de transport

Volar o tocar de peus a terra