Els que em llegiu sabreu que la meva és una narrativa autobiogràfica, coses del passat, una mica del present, i poc del futur, perquè no en tinc gaire, perquè ja us he dit alguna vegada que el meu futur és un viatge al passat

Hi ha qui diu que per escriure només fa falta llapis i paper; crec que va errat, qui això pensa; us ho dic jo, que m’he fotut un tip d’encastar el cul a la cadira, i això que no em va gens bé per a la meva esquena... Per escriure necessitem un temps i un indret; fugiu de l’habitació amb vistes –jo escric de cara a la paret–, i busqueu no un lloc físic sinó un espai de serenitat i silenci; serà la vostra torre d’ivori, o el bastió del castell, on Montaigne escrivia mirant-se el món sense treure els ulls del paper. Altra cosa són les idees, els apunts; aquests els podeu trobar a tot arreu. Escriure és un ofici, necessites eines, i temps, i vocació, t’ha d’agradar, t’ha de divertir. D’escriure se n’aprèn escrivint, i llegint, llegint molt. No és gens fàcil, i passa com en tots els oficis, que ningú no neix ensenyat. Abans has de fer de mosso, de sagal, de vailet, com vulgueu. I m’atreveixo a dir que és del tot necessari tenir al davant no un professor sinó un bon mestre. He estat de sort, n’he tingut de bons mestres; i no m’han caigut del cel, els he anat a buscar; que tinguessin molts deixebles, que cada lliçó fos una cançó. El full en blanc, o la pàgina Word buida, aquí és on tot comença. La primera frase, la primera paraula, o fins i tot la primera lletra. És precisament aquesta la que fa un “clic” quan pica a la pàgina, després del primer impacte en vindrà un altre i el següent, i el de després d’aquest; com en una màquina d’escriure de les d’abans. És el moment en què una idea, un núvol, es materialitza en petitones taques negres. La cosa ja no és una visió, és paper i tinta. És quan em dic cridant: “Ja ho tinc!”. Perquè sé del cert que he posat la directa, que faré camí, que després de cada passatge en vindrà un altre, la pàgina es va omplint, va agafant cos, i és tan divertit!, estàs creant, estàs modelant un objecte amb fang de la teva imaginació, una peça que neix del no-res, que tot just fa uns segons que no existia. Ja sabeu que el que a mi m’agrada és la narrativa, que vivim en un temps postnarratiu, que avui domina la informació, que tot és actual, momentani, sense inici ni final. Quin futur tan magre tindria com a escriptor si m’hagués de refiar dels consumidors de TikTok i d’Instagram. Byung-Chul Han –quin nom, Déu meu!–, filòsof de Corea del Sud, diu que la narració dona sentit i que sense contes a la vora del foc ni al capçal del llit no hi ha festa: “Només tenim treball, temps lliure i consum”. Els que em llegiu sabreu que la meva és una narrativa autobiogràfica, coses del passat, una mica del present, i poc del futur, perquè no en tinc gaire, perquè ja us he dit alguna vegada que el meu futur és un viatge al passat. Tinc per costum fer un recull dels comentaris dels lectors; els apunto, en dic “piulades”. Me les vull creure totes, les bones i les dolentes, unes encoratgen, les altres són productives. De les dolentes en dic “avisos”. El primer avís el vaig tenir un divendres al carrer de Verdaguer, quan un lector m’aturà per dir-me: “M’ha agradat l’article; potser un xic llarg”. El segon, a la Fira del Llibre de Muntanya, quan acabada l’entrevista el redactor del setmanari, parlant dels meus articles, em diu: “Ja sé que em diràs que et surten així, que hi tens la mà trencada, però si em vols creure, Miquel, escurça’ls!”. Doncs apa, a la feina; a la taula hi tinc dos llapis, un de punta blava, prima i afilada i un de punta vermella, molt gruixuda; tan important és l’un com l’altre. I a la pàgina Word, a sota, a l’esquerre, hi ha una finestreta que posa: “Paraules”. Des de fa temps tanco els escrits quan surt el 800. Funciona! S’han acabat els avisos dels fans de la brevetat. Si faig bé els comptes, que em sembla que sí, aquest article és el que fa 100. El primer duia per títol “Sanitat i pandèmia”, era el 3 d’abril de 2020, érem tots a casa: “Qui ens ho havia de dir... Qui s’ho podia pensar... de cop i volta, zas! Ens ha caigut al damunt, clavant bé les urpes”. Són més de cinc anys, agafem la calculadora; que de sumar i multiplicar ja no en sabem: 800 x 100... És el nombre de paraules que he escrit i que, per sobre de tot, vosaltres heu llegit. Hauria de repetir vuitanta mil vegades “gràcies”, no com a càstig, sinó per gratitud.

Els que em llegiu sabreu que la meva és una narrativa autobiogràfica, coses del passat, una mica del present, i poc del futur, perquè no en tinc gaire, perquè ja us he dit alguna vegada que el meu futur és un viatge al passat

Vuitanta mil