Han passat 20 anys de la Queta i, lluny de millorar, estem pitjor: només un terç de la població té el català com a llengua habitual

Quan la Queta va començar a ensenyar les dents, el català era la llengua habitual per al 46% de la població. Gairebé la meitat dels catalans feia servir de manera habitual la llengua amb què esteu llegint aquest diari. En aquell moment, la boca saltadora ja començava a mossegar i ens alertava que calia donar corda, i molta, al català, perquè veia a venir que aniríem pel pedregar. Han passat 20 anys i, lluny de millorar, estem pitjor. Aquest percentatge s’ha desplomat per sota del 33%. Les campanyes de política lingüística sempre ens han interpel·lat d’una manera molt clara als catalanoparlants, com si tota la responsabilitat fos només nostra, i és evident que no, però els lemes d’aquests anuncis que a tots (a partir d’una determinada generació) ens ressonen al cap tenien molt clar el destinatari que expliquen ara les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, publicada pel govern. La primera de les campanyes, el 1982 i amb la Norma, es fixava en la recuperació de la nostra llengua a través del lema “El català, cosa de tots”. Mira que han passat anys, més de 40, però sempre ens ha faltat el pas d’acabar-nos-ho de creure, i així estem. En anuncis següents, a mitjans dels 80 i principis dels 90, ens van començar a demanar que no canviéssim de llengua a la més mínima i cuidessim bé el català. “Que aquí es parli català depèn de tu” o “El català sobre rodes”, deien alguns eslògans. I a partir del 2003, quan per exemple a Vic ja hi havia més de 5.000 veïns nascuts a l’estranger (el 15% del total de la població), les campanyes de política lingüística ja van posar l’accent en la població nouvinguda. “Tu ets mestre”, ens deien. Poc després, la Queta afegia “Dona corda al català” i la seva cançó enganxosa deixava anar més lemes: “Parla sense vergonya”, “Parla amb llibertat” i “Per començar, parla en català”. Així doncs, 20 anys després, el repte continua sent la integració lingüística davant d’una onada migratòria que ha fet reduir el volum de parlants de català. Només un 4% dels nouvinguts parlen aquesta llengua, tot i que el 80% diuen que l’entenen, però aquest decalatge fa que molta gent, al final, acabi canviant i, fent-ho així, no fem cap favor a ningú. Aquí és on tenim els deures i, en aquest punt, és important que la mateixa Conselleria de Política Lingüística o les regidories de la Llengua que algunes ciutats, com Vic, han estrenat aquest mandat parin bé l’orella. Per exemple, cal escoltar el centenar de nous catalanoparlants que han signat un manifest perquè tothom que visqui, estudiï o treballi a Catalunya pugui accedir a la llengua. I això es fa través de cursos. Reclamen més oferta i que s’arribi, almenys, a les 200.000 places anuals. Sempre diem que en entorns com el nostre (Osona, el Lluçanès o el Ripollès) vivim en una mena de bombolla, però cada cop ho veig menys clar. D’acord que no ens sorprèn voltar pel carrer i sentir grups de persones d’origen estranger parlar al català. Ens n’orgulleix. Però, al mateix temps, és cada cop més habitual veure adolescents que s’han tornat bilingües. O anar a un bar i trobar-te la carta només en castellà. Que hem de conèixer el castellà i altres llengües, ningú ho posa en dubte, però tenim l’enorme responsabilitat de garantir que el català no acabi sent residual, perquè una llengua és viva mentre es parla. A més, l’enquesta deixa una dada clau i és que més de dos milions de persones estan disposats a millorar la llengua. La responsabilitat és compartida: les administracions tenen un repte majúscul a través de tots els canals on tenen incidència i els catalanoparlants tenim el repte que les úniques interferències lingüístiques siguin del català “d’antes” que parlaven els nostres avis. Així que si aconseguim que només lata, iclésia, anfrenta, puesto, bucadillu, vacacions o busón ens facin mal d’orella, estarem salvats. I no oblidem tampoc que, a Catalunya, tenim la gran sort de tenir una riquesa lingüística i dialectal que ens fa diferents a tots. Us imagineu no poder dir eixavuiro perquè hem deixat perdre la nostra llengua? Seria una llàstima.

Han passat 20 anys de la Queta i, lluny de millorar, estem pitjor: només un terç de la població té el català com a llengua habitual

Vull continuar eixavuirant