Dedicat a totes les àvies: a les fades invisibles que fan realitat tots els impossibles

Vull dir-te que t’estimo, encara que tu insisteixis a dir-me que no cal, que ja ho saps, que quin sentit té dir-li al cel que és blau, si tothom ja ho sap? I precisament perquè el cel “no” sempre és blau, cal dir-ho: perquè els “t’estimo” no dits no tornen; perquè els “t’estimo” dits ens serveixin d’ancoratge si mai arriba la tempesta. I cridar-ho als quatre vents. I escriure-ho en aquestes línies, perquè tothom ho pugui llegir: que ets la millor iaia del món; que ets la millor mare de l’univers. Diuen que quan neix una criatura (o quan un infant és adoptat), també neix una mare (i un pare o dues mares o dos pares o una mare sola o un pare sol). I ens oblidem de dir que també neix una àvia (o dues, si la família és doblement afortunada; i dos avis, si la sort arriba per quadruplicat). De petits sabíem que les àvies eren extraordinàries, però era com estar asseguts a la platea veient una funció de titelles: érem els nins que es desperten il·lusionats el matí del dia de Reis, i es deixen meravellar pel misteri dels presents regalats per uns desconeguts de cor generós, com a recompensa, tan sols, per haver estat bons minyons (o una mica trapelles, si entre els regals hi descobríem un bocí de carbó). Però és quan canvies de categoria, quan de fill/filla passes a ser pare/mare, quan la màgia es fa més real que mai: quan de sobte t’arrenquen de la platea i et descobreixes perdut entre bambolines (com aquell a qui tot d’una abandonen en un país d’idioma desconegut i costums incomprensibles) i la teva mare es converteix en àvia (ves quin misteri!) i allà comproves de primera mà com es crea la meravella. Que gràcies a les àvies la vida amb un nadó és una mica més senzilla, perquè a vegades cal una abraçada i d’altres cal deixar-nos fer sols, i a voltes cal prendre el relleu mentre es prepara un biberó o s’aprofita per dormir cinc minuts seguits o es fa un parèntesi amb aroma de cafè. Que no és màgia el que quadra l’agenda d’un infant amb l’horari laboral, que la màgia són les àvies: que el van a buscar a futbol, que el porten a gimnàstica, que li preparen el berenar, que li expliquen el conte de bona nit (si les exigències del món adult ens fan la guitza) i li fan un petó al front (en nom nostre i en nom seu) i li desitgen dolços somnis i apaguen el llum perquè tothom pugui dormir tranquil. Que gràcies a les àvies l’adolescència és menys esquerpa, perquè potser el rebel oficial de la família s’ha barallat amb els adults que li fan de pares, però... Qui es barallaria amb aquella qui sempre el mima? I l’encara infant (per molt gran que es cregui) content, perquè s’ha sortit amb la seva. I els adults respirant una mica més tranquils, sabent que és en lloc segur: sabent que poden prendre’s un respir i recuperar la calma; que l’endemà serà un nou dia; que com serà que, entre tots, no hi trobin una solució. Que les àvies són les qui ens permeten redescobrir l’edat adulta amb uns altres ulls. Les qui ens recorden, amb les seves històries, que el món no sempre ha estat com avui és, que hi ha mil normalitats possibles: que aquesta realitat que estem vivint (avui) tan sols és la que l’atzar ens ha concedit, entre milers de combinacions factibles. I ara que acabem de celebrar Tots Sants, també són elles qui ens traspassen el llegat d’uns altres temps, d’avantpassats que elles van conèixer de primera mà (i d’altres de qui a elles altres àvies els van contar). Besavis i rebesavis i encara més enrere que van viure sense intel·ligències artificials, ni xarxes socials, ni telèfons mòbils, ni ordinadors, ni telèfons fixos, ni cotxes, ni trens, ni avions, ni ràdios, ni… Si n’ha donat de voltes, el món! Les àvies són extraordinàries: tu, ets extraordinària. La fada bona (a voltes massa invisible) que fa realitat tots els impossibles. La que anticipa pors i problemes. La que permet gaudir de les alegries amb joia plena! Ahir només eres una mare: avui ets una superheroïna. I com tots els superherois, vius entre nosaltres, com si fossis un humà més, però no ets una persona qualsevol: ets única, ets increïble, ets la meva mare; ets la seva àvia. Gràcies per estimar-nos. T’estimo. PD. Dedicat a totes les àvies. Si t’ha agradat el text, regala’l a la teva àvia (o a l’àvia dels teus fills): “t’estimo” és l’única paraula que mai no direm massa ;)