El somni de Martin Luther King no pot esvair-se de Ripoll. Si volem que no hi hagi segregació, hi hem de ser tots, a l’hora de fer l’homenatge a les víctimes del 17-A

“Vull ser lliure, vull ser lliure, / vull ser lliure, ara mateix, ara mateix. / I abans de ser un esclau / enterreu-me sota el fang, / i deixeu-me viure en pau i llibertat.” Els esclaus negres van començar a entonar aquest cant espiritual després de la guerra de Secessió dels Estats Units. Això passava l’any 1865. Suposadament, l’esclavitud s’havia acabat. I el racisme? Joan Baez va popularitzar aquesta cançó el 28 d’agost del 1963 a la Marxa de Washington per defensar els drets civils dels afroamericans. Va ser allà on Martin Luther King va pronunciar el seu discurs “I have a Dream”. El seu somni era fer fora el racisme i la segregació racial. L’any 1964 va rebre el Premi Nobel de la Pau i l’any 1968 el van assassinar. El racisme encara campa a cremadent per tot el món. Cal pau interior si volem fer realitat el somni d’en Martin Luther King. Però si el soroll ens desperta, agafem mala lluna i com que ens enfadem se’n va tot en orris. Ens tornem intolerants fins a convertir-nos en tirans, sense empatia. Sempre voldrem tenir la raó i si algú s’atreveix a desobeir-nos, passarà per l’adreçador. N’hi faltava moltíssima, de gent, el dia 18 d’agost a Ripoll, quan l’equip de govern de l’extrema dreta Aliança Catalana va fer un homenatge a les víctimes del 17-A tot descobrint una placa amb els noms de les persones assassinades. Queda gravat que Ripoll, per aquest equip de govern, és bressol de terroristes. Ens n’hem d’alliberar, d’aquest dol! El somni d’en Martin Luther King ens pot ajudar a trobar l’esperança per deixar enrere aquesta llosa. Per als periodistes “despistats”, cal recordar-los que tant l’any 2017 com el 2018, a Ripoll, també es van homenatjar les víctimes. Els que van decidir no ser a l’homenatge o els que s’ho miraven des de lluny, tenien el cor i l’estómac encongits perquè no es van sentir lliures a l’hora de compartir el seu dolor. Sempre un bon inquisidor ha sabut convèncer la gent de bona fe que li fa la gara-gara, però mai els inquisidors han tingut les urpes prou llargues per fer-se seu tot un poble. No hem de voler ser còmplices d’aquells que utilitzen el patiment d’unes víctimes per fer créixer el seu ego i la seva butxaca a cor què vols. El gest dels que no han participat en l’homenatge vol dir alguna cosa. Vol dir que es rebutja una manera de fer política. Vol dir que no ens fan por els autoritarismes ni els d’aquí, ni els de fora, perquè encara cal veure la voluntat, per part del Govern espanyol, per aclarir molts dubtes sobre aquest atemptat. Vull justícia, vull justícia, / vull justícia, ara mateix, ara mateix. / I abans de ser un esclau / enterreu-me sota el fang/ i deixeu-me viure en pau i llibertat. La justícia trigarà a arribar, si arriba. El somni de Martin Luther King no pot esvair-se a Ripoll. Si volem que no hi hagi segregació, hi hem de ser tots, a l’hora de fer l’homenatge a les víctimes del 17 A: grassos i prims, baixos i alts, dones i homes, nenes i nens, totis i totes, noies i nois. Volem un monument, amb noms o sense, tant se val, que sigui testimoni d’un Ripoll esperançat, que lluita contra tota mena de totalitarismes perquè els totalitarismes són la font d’on beuen els practicants de l’odi i el terror. Tornem a tenir set de llibertat, Xesco Boix, torna a entonar amb nosaltres aquesta cançó que cantaves en plena dictadura. Vull ser lliure!