La greu errada en no anticipar les terribles inundacions a Alemanya i Bèlgica és una vergonya per a una Europa que creiem avançada

De forma totalment normal en avançar en el temps, l’Homo sapiens va assolint les cotes actuals en molts sentits del que en diem progrés, amb una acceleració exponencial en tecnologies, població i coneixements a partir de la revolució industrial del segle XVIII. Però ensems, han crescut i molt les contradiccions, les amenaces i les vulnerabilitats. En parlaré breument i no exhaustivament de tres. La tecnològica l’estem gaudint i patint. Hem arribat a la Lluna i Mart. Amb els GPS on hi hagi cobertura, podem no perdre’ns ni al mig de Hong Kong o Xangai, malgrat que quasi tot estigui en xinès. Com a bescanvi ens poden seguir i controlar on som i el que diem, i aviat pensem. La tecnologia militar per sort només ens mostra un tant per cent petit del seu enorme poder destructor que pot posar fi a la vida al planeta diversos cops. La seva precisió és màxima, hem vist míssils aterrant edificis a Gaza a força d’explotar tots alhora en cadascun dels pilars estructurals i tombar-los cap on volen per un brevíssim decalatge en el temps. Les diverses Hisendes dels països avançats poden conèixer tots els nostres moviments dels darrers 10-15 anys. Però totes les informacions i també les instruccions dels ordinadors han estat i poden seguir estant piratejades, es poden bloquejar en el núvol, poden començar a manipular eleccions, instal·lacions energètiques i d’altres de vitals i un llarg etc. La dependència dels bytes dels humans fa fredor. Si abans memoritzàvem alguns números de telèfon i altres dades, actualment amb prou feines podem saber el nostre i perquè el donem arreu, però ja no el dels fills i nets. L’evolució que ha fet estirar els colls de les girafes perquè procreaven millor les que s’alimentaven més amunt dels arbres, o ens fa escurçar els dits dels peus, ens pot portar a canvis en les visions, molt direccionals cap a pantalles lluents, si és que abans no apareixen altres enginys. Com més avançats tecnològicament, més exposats. Com a humans, conjunt de cèl·lules activades cerebralment i cadascuna amb les seves funcions al cos, passa quelcom semblant. La Covid-19 ens mostra la nostra vulnerabilitat individual i l’aleatorietat de qui afecta i en quin grau i a qui no. El 1348 va entrar a Europa la pesta bubònica a partir dels vaixells i les seves rates portadores. En aquells temps moriren més del 30% de les poblacions, rics i pobres, reis nobles i esclaus, els que varen escapar a escriure el Decameró o Els contes de Canterbury se’n sortiren. Com que no hi havia cura possible, només varen quedar per procrear els que eren immunes pel seu ADN. Al cap de 30 generacions, avui els seus descendents no coneixem aquesta pestilència, però ens en venen d’altres i com que ara ens hi podem defensar millor, com a contrapartida, els atacs, i ho veiem amb la variant delta de la Covid, podrem esperar que siguin més virulents i amb cadències temporals més curtes. El mateix els va passar als indígenes americans amb l’arribada primer dels conquistadors i després dels europeus immunes a la verola i altres malalties que varen delmar-los fins a límits increïbles. És a dir, avancem individualment amb majors esperances de vida, majors possibilitats d’actuar i corregir esguerros corporals, però ens creixen les vulnerabilitats. I això crec que passa en l’àmbit social, lloc on interactuem els humans entre nosaltres, amb altres espècies i amb la natura. Amb la natura ja quasi ningú qüestiona que provoquem un canvi climàtic, que malgrat tot no pot fer variar els cicles de 40.000 anys de glaciacions deguts als canvis de l’eix de rotació de la Terra, anunciats per Milankovitch, savi croat que va estudiar la climatologia. Amb les espècies, el creixement poblacional i la consegüent demanda de recursos alimentaris i d’altres, delma oceans i selves i fa disminuir dramàticament el seu nombre, que baixen mentre puja el ritme de què en diem creixement, els augments de població i els seus requeriments pel que en diem nivell de vida, amb les consegüents demandes de productes, etc. També falla dramàticament de forma palesa en aquest àmbit social, el de la governabilitat i la cooperació entre humans, llevat com sempre d’honorables i benvolents accions i intencions. L’egoisme dels països, dels nuclis de poder amb les seves regions o grups de poblacions subjugades (ho sabem i patim prou els catalans), i sobretot el govern d’uns pocs, ja sigui sota unes democràcies imperfectes sotmeses a grups de pressió (els diners van de grups desorganitzats, la gran massa poblacional, a petites elits estructurades), o unes dictadures també reprovables, deixen els individus sols contra immenses estructures de poder, insensibles, amb unes burocràcies que els engolen. L’exemple més palès, per recent, les greus errades de no anticipar les terribles inundacions a Alemanya i Bèlgica de fa pocs dies. Amb el que hem dit de la tecnologia que ho veu tot, ho sap quasi tot i ho pot predir també quasi tot, el nombre de morts, més de 200, no parlo de les inevitables pèrdues materials, és una vergonya per una Europa que creiem avançada. Veiem en les pel·lícules de Hollywood que els presidents dels Estats Units disposaran de molt poc temps, uns minuts per donar una resposta a un atac nuclear, a un meteorit que ens pot aniquilar, tot Déu no vulgui. Crec que els responsables polítics, les respectives autoritats alemanyes i belgues, amb una actuació correcta, sense burocràcies, honorant les seves responsabilitats enfront de la societat que els deixa que els comandin, podien haver estalviat una gran majoria dels morts. Només amb enèrgiques accions, fer deixar la TV i les joies i tots cap amunt els turons que flanquegen les valls del Rin i els seus afluents, n’hi havia prou. Tenien la informació i el temps necessari al seu abast. Perquè en el famós i luctuós aiguat de l’octubre del 1940, 61 morts a Torelló, 10 a Manlleu, fins i tot amb els precaris i pocs telèfons de fils existents a la postguerra, els de Pysesa sabien que el Ter baixava extraordinàriament ple en les centrals hidroelèctriques que tenien aigües amunt. L’aigua desbordada i que augmenta de nivell avança a uns 10-20 quilòmetres per hora depenent de molts factors, el mateix cabal que va pujant i empenyent, el pendent del riu, els obstacles que la frenen temporalment, etc. (El Ter va tardar unes tres hores de Ripoll a la Plana el 1940). No tinc cap dubte que 80 anys després, amb els avenços tecnològics, es podia preveure o copsar que riu amunt s’anava acumulant l’aigua que devastaria vides i béns. Vides salvables, béns que en aquestes circumstàncies són el que menys. Una altra vulnerabilitat moderna afegida. En circumstàncies excepcionals, no podrem comptar gaire que el govern societari que ens donem o suportem actuï amb intel·ligència en favor de la comunitat.

La greu errada en no anticipar les terribles inundacions a Alemanya i Bèlgica és una vergonya per a una Europa que creiem avançada

Vulnerabilitats