La difusió d’un vídeo sobre un episodi de la vida privada d’Àlex Garrido, l’alcalde de Manlleu, d’Esquerra Republicana, ha estat un dels centres preferits de l’atenció mediàtica

Alain Deneault, professor de Filosofia del Quebec, en un article titulat “Conspiració al Canadà”, publicat a Le Monde Diplomatique (octubre 2020), analitza diverses situacions en què, per mor de preservar les formes en l’àmbit universitari, literari o artístic, s’ha acabat posant contra la picota la llibertat d’expressió. És a dir, la llibertat. Des d’una professora obligada a demanar disculpes per utilitzar el terme nègre, citant un llibre clàssic del pensament polític quebequès (l’obra associava, paradoxalment, els moviments negres d’emancipació als Estats Units i la lluita dels quebequesos), fins a la suspensió de la publicació de l’obra col·lectiva Libérer la colère perquè una de les autores, feminista i antiracista, va ser acusada d’assetjament a les xarxes socials, l’article desgrana un seguit de casos que són per sucar-hi pa. Aquests darrers dies, la difusió d’un vídeo sobre un episodi de la vida privada d’Àlex Garrido, l’alcalde de Manlleu, d’Esquerra Republicana, ha estat un dels centres preferits de l’atenció mediàtica. Amb les xarxes socials com a motor d’expansió i actuant de gran foguera de bruixes, hem assistit a un nou capítol de linxament de persones de rellevància pública, tenint en compte que l’acte en si no tindria cap recorregut, si no s’hagués tractat d’un càrrec polític. En aquest sentit, l’anunci inicial d’abandonar l’alcaldia potser no va ser el més encertat, ja que no ha fet més que contribuir a magnificar uns fets, de per si banals, que a qui haurien de deixar més malparat és a qui n’ha fet un ús tan mesquí. Un altre cas, d’índole radicalment diferent i en absolut comparable, que també ha protagonitzat tertúlies últimament ha estat la sortida a la llum de denúncies per suposat assetjament sexual de Quim Arrufat, exdiputat i antic líder de la CUP, que va publicar el diari Ara –quan escric aquestes ratlles encara no es coneix el contingut del comunicat que l’acusat ha anunciat que publicaria. Hem assistit a un nou capítol de linxament de persones de rellevància pública, tenint en compte que l’acte en si no tindria cap recorregut, si no s’hagués tractat d’un càrrec polític No és, però, la meva intenció afegir gens de llenya al foc. D’això ja se n’encarreguen prou els que utilitzen les xarxes socials com si fos el gran safareig col·lectiu o l’espai on desbridar les baixes passions, aprofitant per carregar gratuïtament contra l’adversari, recurrent a l’insult o l’astracanada com a tot argument. I se n’encarreguen, malauradament, també alguns mitjans, abonats a la intoxicació i propensos a encendre cortines de fum que amaguen allò que més molesta. Són, sovint, els arbres que no deixen veure el bosc. Quan salten a la llum notícies com les comentades, millor que afegir-se al soroll gratuït i al xafardeig acusatori, potser seria, doncs, força més útil i constructiu, preguntar-nos qui en treu profit, a qui beneficia. Probablement, la resposta que n’obtindríem seria que tant els terrabastalls mediàtics com els silencis còmplices serveixen directament o indirecta a aquells que tenen grans interessos. De la informació a la propaganda hi ha un pas; del silenci a l’opacitat, també. I la ratlla que separa la veritat de la mentida, de tan prima, sovint esdevé imperceptible. Una vegada i altra, ens trobem abocats a escollir el bàndol, com si el món avancés a força de dicotomies, de bons i dolents.

La difusió d’un vídeo sobre un episodi de la vida privada d’Àlex Garrido, l’alcalde de Manlleu, d’Esquerra Republicana, ha estat un dels centres preferits de l’atenció mediàtica

Xarxes que devoren