El futur de l’ofici no passa per adaptar-se a aquest entorn hostil, sinó per construir alternatives ètiques i sostenibles que permetin al periodisme prosperar fora del fang de les xarxes socials

Durant anys, els mitjans de comunicació han insistit que “cal ser on és la gent”, justificant així la seva presència a xarxes socials com X (abans Twitter), Instagram, TikTok o Meta. Tanmateix, aquestes plataformes, lluny de ser un espai natural per a l’exercici periodístic, s’han convertit en un entorn hostil on els mitjans competeixen en desavantatge. Allà s’enfronten no només a un ecosistema dissenyat per a la desinformació i la polarització, sinó també a una dinàmica que erosiona tant la qualitat del contingut com la seva sostenibilitat econòmica. A més, recentment, a través de l’estudi Hatemedia de la Universitat Internacional de La Rioja, s’ha vist com l’odi cap als mitjans de comunicació s’estén de manera orquestrada a través de les plataformes. Les xarxes socials operen sota algoritmes que prioritzen la viralitat i el sensacionalisme per sobre de la veritat, dels fets. En aquest terreny, el periodisme no només perd el control de les seves narratives, sinó que queda en mans de decisions arbitràries i opaques. La gestió recent d’Elon Musk a X n’és un exemple evident: ha amplificat missatges d’odi, reduït l’abast de continguts crítics i promogut la idea que “les notícies han de venir de la gent”. No obstant això, Musk no és una excepció dins d’aquest model; simplement n’és el més directe. Mark Zuckerberg, amo de Meta, ja ha mostrat la seva disposició a col·laborar amb Donald Trump en el seu nou mandat presidencial. De fet, tots els líders tecnològics semblen alineats en la cerca de la protecció de la Casa Blanca, especialment davant possibles sancions legals pels seus danys socials i, sobretot, del seu vicepresident, J. D. Vance, qui és un símbol dels interessos de Silicon Valley. Aquestes dinàmiques no només amenacen el periodisme, sinó també els valors democràtics. Les plataformes no actuen com a espais de debat plural, sinó com a monopolis que concentren la distribució d’informació en mans d’unes poques empreses privades. Mai en la història de la comunicació havia existit una concentració de poder similar, i els mitjans, en lloc de resistir-se, semblen haver interioritzat les regles imposades per aquestes corporacions. Normes que han convertit el periodisme en un engranatge més d’un sistema que prioritza el clic, el desplaçament o scrolling infinit i els titulars buits per sobre de l’anàlisi i la profunditat. El mal és evident: el periodisme s’adapta a formats que l’empobreixen, el seu model de negoci és insostenible i la credibilitat dels mitjans es debilita al mateix ritme que acumulen seguidors a Instagram o TikTok. Com pot competir el periodisme contra la desinformació quan les regles les dicta un algoritme dissenyat per maximitzar beneficis econòmics? Quin futur té un ofici que cedeix els seus principis i la seva essència per jugar sota les condicions d’un rival que busca la seva desaparició? El pas de mitjans com The Guardian i La Vanguardia al tancar els seus comptes a X és una decisió que va més enllà del simbolisme: no és només una opció, és una necessitat. Sortir de les xarxes és el primer pas per recuperar el control sobre la informació, defensar la independència editorial i establir una connexió més autèntica amb l’audiència. És hora de deixar de justificar la presència en plataformes que atempten contra els valors fonamentals del periodisme. El futur de l’ofici no passa per adaptar-se a aquest entorn hostil, sinó per construir alternatives ètiques i sostenibles que permetin al periodisme prosperar fora del fang de les xarxes socials. La pregunta no és si els mitjans poden sobreviure fora d’elles, sinó com i quan començaran a construir aquest camí.

El futur de l’ofici no passa per adaptar-se a aquest entorn hostil, sinó per construir alternatives ètiques i sostenibles que permetin al periodisme prosperar fora del fang de les xarxes socials

Xarxes socials i periodisme: per què és hora de marxar?