Durant més de 10 anys va ser l’espai referencial de la contracultura barcelonina i de més lluny, oferint actuacions excel·lents. Un lloc de dinamització i contractació de músics i d’audicions i una promoció del barri del Born

Estimulat per alguns lectors que llegiren l’article “La Barcelona de Pablo Picasso”, i van delir amb la cita del carrer Argenteria i la mítica sala Zeleste, tot i que Picasso quedava molt lluny d’aquesta experiència, voldria ampliar records de la trajectòria de Zeleste del carrer Argenteria, aleshores anomenat carrer Plateria. Eren als anys 70 del segle passat i el franquisme encara retenia el poder, tant com podia, servint-se d’una censura agressiva i arbitrària. Als músics i compositors els bullia la sang en trobar tantes dificultats i sense gaires possibilitats d’actuar en directe i sempre amb el control estricte de l’Estat. Un malviure que s’havia convertit en una reivindicació col·lectiva demanant insistentment llibertat d’expressió.

En albirar la catedral de la Ribera, Santa Maria del Mar, des de la Via Laietana i seguint pel carrer Argenteria, vaig recordar amb nostàlgia el Zeleste que als anys 70 revolucionà la música catalana i la internacional, amb concerts en directe. El nom de la sala sorgí en un instant màgic quan l’ideòleg del projecte, Víctor Jou, va encarregar el logotip del nou local a Sílvia Gubern. Feia dies que barrejaven diversos noms que suggerissin una idea i un nou rumb, i finalment va guanyar la paraula Celeste, en referència a un dels amics de l’elefant Babar. Treballant en el disseny del logotip, mentre entretenia el seu fill de 5 anys, Sílvia Gubern digué al nen i sense haver-ho pensat: “Dibuixa en aquest paper la paraula Celeste”. El nen amatent i com jugant a fer cal·ligrafia va anar per feina i, quina sorpresa, dibuixà la paraula amb “Z”. Genial! Una paraula neta, infantil i que podria esdevenir un signe de provocació i trencament.

Sortint del Palau de la Música Catalana, un concert amb la cinquena de Beethoven, un de la colla va suggerir acabar la vetllada amb més música en una sala que feia poc havien obert al costat de Santa Maria del Mar, al Born. Encuriosits vam estar-hi d’acord i baixant per Via Laietana fins al carrer Argenteria, dit Plateria, demanàrem al qui havia proposat el local quin tipus de música feien, i si realment era en directe. Respongué: som a la Via Laietana de Barcelona i la música naturalment ha de ser una Ona Laietana. Vaig parar d’escriure alterat pel que deien per la ràdio: “Avui dimarts 11 d’abril de 2023 ha mort Víctor Jou, deixant orfes una nombrosa colla d’amics de la històrica sala de concerts en directe que revolucionà la música catalana”. Caram! Quina coincidència més trista. Esperaré uns dies per continuar l’article.

Tal com deia la crònica d’un diari: “La Barcelona celestial i musical ha perdut un home que va revolucionar els concerts en directe, promocionant nous intèrprets i compositors i donant un impuls al barri de la Ribera, que estava encallat”. Víctor Jou havia nascut al cor de Barcelona, a la plaça Reial, va estudiar per enginyer i treballava com a consultor al Col·legi d’Arquitectes, però portava projectes musicals al cap i al cor, fins que va fer una estada a Londres per esbrinar com administraven els afers musicals al Soho i sobretot a Marquee. De retorn a Barcelona ja estava plenament convençut que calia un local on totes les tendències es poguessin expressar i el 1973 ho va fer possible recuperant una antiga fàbrica de cera, després magatzem de peces de roba, tocant a Santa Maria del Mar. Dos anys més tard moria Franco i una immensa alegria es percebia esperant un nou règim lliure de censures i prohibicions.

Sense el Zeleste no hauria estat possible promocionar músics com l’estimat Gato Pérez, ni el poètic Sisa, ni el còmic Carles Flavià. Durant força nits anàvem amatents a les actuacions d’un Tete Montoliu immens i, cec com era, percebia si érem a la sala. Aquella magnífica barreja de sons i estils, rock, folklore, flamenc, jazz fusió… va activar i donar a conèixer artistes i conjunts que més tard triomfaren: la Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sónica, l’Orquestra Plateria, Pau Riba, Toti Soler, Máquina, El Último de Fila i molts més que per manca d’espai no puc citar, i sense oblidar els grups de música internacional, el primer Canet Rock i la creació de l’escola de música Zeleste.

Durant més de 10 anys va ser l’espai referencial de la contracultura barcelonina i de més lluny, oferint actuacions excel·lents. Un lloc de dinamització i contractació de músics i d’audicions i una promoció del barri del Born. El 1986 es tanca l’envellida sala del carrer Argenteria i es crea el nou Zeleste del carrer Almogàvers, al Poble Nou. Vaig assistir a la inauguració en una nit espectacular amb 3.000 persones, i amb una marxa increïble. Sense les grans dimensions de l’actual Palau Sant Jordi, el nou Zeleste va acollir concerts fins a l’any 2000, quan es feu evident una administració deficient i un deute a la Seguretat Social i lloguers impagats de més de 800.000 euros. Amb els nous responsables la sala reneix continuant fins avui sense parar. Ara es diu sala Razzmatazz.