Zero infinit
Eren 2/4 d’1 del migdia. Vaig deixar els llibres sobre la taula i vaig agafar l’ascensor des del segon pis. Amb normalitat. Vaig acomiadar-me i, ja al carrer, vaig adonar-me que els semàfors no funcionaven, de manera que s’estava organitzant un petit embolic entre cotxes que es creuaven en direccions perpendiculars i amb vianants que volien travessar el carrer. Un embolic ben portat, amb civisme, sense crits, amb mirades entenedores. I vaig dir-me: “Ja planyo l’Ajuntament, el servei d’Urbanisme, que haurà de córrer a arreglar l’avaria”. I tanmateix, de manera immediata vaig detectar que totes les botigues, a banda i banda del carrer, estaven a les fosques. I em vaig dir: “Avaria elèctrica a la zona, maldecaps per a Urbanisme i per als guàrdies municipals, els uns per resoldre el problema elèctric i els altres per dirigir el trànsit”. Em consta que ho van fer bé.
Vaig pujar al cotxe aparcat al carrer i cap a casa. En arribar-hi, no hi va haver manera d’obrir la porta per entrar el vehicle: semblava que la clau funcionava, però per més picades que hi feia la porta romania immòbil. Malhumorat, em vaig resignar a aparcar al carrer. I ja al pis em vaig trobar amb la sorpresa que no funcionava el corrent elèctric, ni llums ni electrodomèstics ni televisor ni… I observant, vaig detectar que tot el barri patia el mateix problema. Era d’esperar que es tractés d’una avaria més o menys curta, o potser més o menys llarga. Com que internet no anava, vaig intentar d’informar-me amb el mòbil, que em van deixar espaterrat: segons alguna notícia, l’apagada era a tota la península!; segons altres informacions (esbojarrades), anava de Finlàndia a Grècia tot passant per Alemanya, França, Itàlia…!; segons alguns, no se’n sabia la causa: lògic; segons uns altres, es tractaria d’un ciberatac: ai, ai; i alguns ja parlaven de guerra mundial: uf. I llavors vaig prendre consciència que m’havia escapat pels pèls a l’ascensor: si m’hagués agafat l’apagada un minut més tard, m’hi hauria avorrit tota la tarda. Dinàrem plats freds, amanits amb un neguit per la falta d’informació. Això sí, vaig aprendre una nova expressió: “Zero infinit”, o sigui zero total. Sense precedents a Europa.
Cap a 2/4 de 3 de la tarda, a Tona es va restablir el corrent elèctric i vam poder disposar d’un xic més d’informació. Una miqueta tan sols, perquè ningú sortia a aclarir res de res, i persistien rumors i especulacions de periodistes i tertulians barrejats amb notícies de tota mena sobre caos circulatoris, començant per Rodalies amb viatgers abandonats als trens que arribaven a la feina o a casa a peu: cap novetat, doncs, en aquest aspecte. I també s’indicaven reprogramacions als hospitals, que van anar funcionant, una part dels CAP sense telefonia, desatencions a gent gran que vivia sola, problemes a la telefonia i a internet, mentre creixia el desconcert en empreses i augmentava la feina per a bombers i policies, que s’hi dedicaven de valent i amb encert.
Dotze hores després –dotze!– es va restaurar el servei elèctric força general, però sobre la causa o les causes, res de res, in albis. Va comparèixer un president del gobierno –amb vuit hores de retard– sense cap aclariment i a continuació un president de la Generalitat a remolc, exactament igual d’inútil. I sense admetre preguntes dels periodistes. I per tant, a les preguntes que es formulava la gent sobre què havia succeït i què estava passant se n’hi van afegir unes altres sobre com era possible uns governants tan incompetents, tan ineficaços, tan ineptes. Tots dos presidents anaven també de “zero infinit”. De fet, Illa ja havia ensenyat el llautó com a ministre de Sanitat durant la pandèmia. A 2/4 de 10 del vespre, TV3 informà que tan sols s’havia recuperat el 41%. On? Ah. A la nit va augmentar la cobertura, per exemple a bona part d’Osona. I tanmateix, l’endemà a les 10 del vespre TVE encara indicava que la normalitat no arribava al 100%. I? Resultat de mancances estructurals de la xarxa elèctrica espanyola, tant en el disseny com en la gestió.
Seguia el silenci informatiu i persistien rumors i contra rumors i tota mena de suposicions sense que ni Sánchez ni Illa fossin capaços d’aclarir res a la gent. I així van transcórrer els dies amb una barreja de possibles causes, a triar. Semblaven Mazón al País Valencià. Això sí, el dia 30 d’abril “teiatru del buenu”, que deia en Mourinho, o “del malu”: ultimàtum del gobierno a REE perquè aquella mateixa tarda proporcionés totes les dades de l’aturada, i ordres al CNI d’investigar-ho després que la presidenta de REE, amb carrera jurídica i no enginyera, exculpés les renovables i insinués ciberatac. Tot plegat, el dia 5 de maig ja quedava clar que es tractà de mancances estructurals a la xarxa elèctrica, tant en el disseny com de gestió. Tanmateix, si encara no han descobert qui és M.Rajoy, com poden esperar conèixer la veritat! Més ben dit, saben de sobres qui és M.Rajoy, però ho callen. I també amagaran la veritat de l’apagada. Ben mirat, “el zero infinit” ja estava anunciat des del mes de febrer! Sí, des del febrer! Ben mirat, Sánchez i Illa són uns autèntics “zeros”. I encara els voten.