Què és el que es pot pintar però no es pot veure? Què es pot veure però no sentir? I menjar però no cuinar? Hi ha infinitat d’endevinalles que fan rumiar jugant amb sentits com la vista, el tacte o l’oïda. La contaminació atmosfèrica encaixa també en l’esquema d’una problemàtica etèria i vaporosa, perquè no sempre és apreciable a cop d’ull, però tot i així existeix, es va disparar a partir de la Revolució Industrial i suposa riscos greus per a la salut.
La Plana de Vic, malgrat els camps i un paisatge sovint descrit com de pessebre, no és una excepció. Es tracta, de fet, d’una de les regions d’Europa amb pitjors indicadors i fins ara mai s’ha desplegat una estratègia local per fer-hi front de manera decidida.
Xavier Querol, investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és qui més ho ha estudiat: “Maimònides, un metge i teòleg sefardita de Còrdova, va concloure ja el 1180 que era preferible viure als afores d’una ciutat que al centre, on la qualitat de l’aire empitjorava sobretot als carrers més estrets, amb edificis alts i mal ventilats”. Quan se’ns demana per un lloc contaminat, per tant, “no cal pensar només en Barcelona, Madrid o París: pot ser pitjor un vial encanonat d’un petit municipi”. O, en aquest cas, la Plana de Vic. Aquí, tal com ha descrit el seu equip, hi convergeixen múltiples factors, des l’orografia fins a les elevades concentracions d’amoníac, la crema de llenya o la contaminació que puja de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Els principals contaminants que afecten el centre i les cotes baixes d’Osona són l’ozó, el benzo(a)pirè i les partícules en suspensió. Els dos últims tenen producció local, mentre que el primer resulta de la barreja dels rajos del sol amb emissions que arriben des de Barcelona empeses per la marinada i l’efecte xuclador del Congost.
ÍNDEX DE QUALITAT DE L’AIRE (ICQA)
Font: Institut d’Estadística de Catalunya
FILTRES
Localitat
CÒCTEL DE CONTAMINANTS
Una de les principals conclusions en analitzar el fenomen de la contaminació atmosfèrica a la Plana de Vic és que s’ha de distingir entre la dels mesos d’estiu –de finals de maig a setembre– i la vinculada al fred i la meteorologia de l’hivern. Ens fixarem primer en l’ozó (O3), que s’emporta el protagonisme a l’estiu.
La versió bona de l’ozó es correspon amb la capa que hi ha a l’estratosfera, a uns 20 o 25 quilòmetres per sobre de la superfície terrestre, i que és imprescindible per a l’ésser humà. “Són les nostres ulleres de sol”, explica Querol, una capa protectora respecte a la radiació sense la qual la vida no hauria sortit dels oceans.
Els professors Crutzen, Rowland i Molina van rebre el Premi Nobel de Química el 1995, en alertar del desgast que s’hi estava provocant, i les mesures que s’han pres per reduir els compostos contaminants derivats del clor i el brom s’han demostrat efectives. Els científics creuen ara que el forat a la capa d’ozó podria estar definitivament recuperat entre el 2050 i el 2075.
L’ozó que per contra no ens interessa, i que ens ha de preocupar, és el que conviu amb l’espècie humana a la troposfera, la capa de l’atmosfera on es produeixen els fenòmens meteorològics i que, pel fet de ser la més baixa, està en contacte amb la superfície del planeta. Es tracta d’un contaminant secundari: no prové de l’emissió directa d’una font, sinó que a l’estiu –quan se succeeixen les hores d’intensa radiació solar– deriva de reaccions fotoquímiques entre compostos orgànics volàtils i òxids de nitrogen que tenen origen en els motors dels vehicles, els creuers, els avions, la indústria i les centrals energètiques de l’àrea metropolitana de Barcelona.
OZÓ. QUÈ ÉS?
L’ozó (O3) és un gas incolor i invisible, i amb una olor agradable. Se situa a les capes baixes de l’atmosfera i es considera un contaminant. No s’ha de confondre amb l’ozó estratosfèric, que està a més altitud de manera natural i forma la capa d’ozó. Es mesura amb equips automàtics, dels quals s’obtenen dades horàries que s’expressen en concentracions de ųg/m3 .
No hi ha fonts directes destacables d’ozó, sinó que es tracta d’un contaminant secundari que es forma a partir d’altres compostos, anomenats precursors, entre els quals els òxids de nitrogen i les partícules orgàniques volàtils que reaccionen amb la radiació solar. Els nivells més elevats s’enregistren a la primavera i l’estiu.
Pot atacar les mucoses i les vies respiratòries. Causa tos, irritacions a la faringe, al coll i als ulls, dificultats respiratòries, disminució del rendiment, empitjorament de la funció pulmonar i malestar general. També pot provocar asma i originar malalties pulmonars.
Quan cal avisar la població?
Llindar d’informació: Concentracions de 180 ųg/m3 durant una hora.
Llindar d’alerta: Concentracions de 240 ųg/m3 durant una hora.
Font: Generalitat de Catalunya
(Anuari de la qualitat de l’aire, any 2023)
Nombre de dies amb superacions per ozó (2024)
Font: Generalitat de Catalunya
Nombre de dies amb superacions de 120ųg/m3 en la màxima mitjana 8-horària mòbil diària de O3
“De matí ens entra la marinada, els òxids de nitrogen passen Collserola, el Montseny, el Congost, Tagamanent... i solen arribar a Tona entre les 4 i les 6 de la tarda”. Hores que, com explica Querol, coincideixen a l’estiu amb estones de ventades –el front de la brisa– i un increment marcat dels nivells d’ozó. “Aquest aire puja després fins a Pardines, al Prepirineu, i allà s’injecta en alçada cap a les 7 o les 8 del vespre. El vent, normalment d’oest i de nord-oest, se l’emporta en alçada cap al mar, però torna posteriorment a Osona per efecte de la brisa”.
El compendi d’aquest procés carrega les masses d’aire de l’ozó dels dies anteriors, la qual cosa explica que se’n registrin pics més alts a Vic que al Montseny, un punt elevat i on teòricament n’hi hauria d’haver més.
OZÓ. MÀXIM DE LES MITJANES HORÀRIES 2005-2023 (ųg/m3)
Font: Institut d’Estadística de Catalunya
L’escala s’ha iniciat a partir de 100 µg/m³ per destacar els valors propers als llindars d’informació i alerta.
SUPERACIÓ DELS NIVELLS D’ALERTA I INFORMACIÓ PER OZÓ. ANY 2023
Font: Generalitat de Catalunya
En una anàlisi per encàrrec del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, el CSIC va constatar que entre el 2015 i el 2023 les majors concentracions d’ozó apareixien a Osona i Madrid. També la relació directa amb el trànsit i l’activitat turística, ja que durant el primer any de pandèmia, amb menys mobilitat, les dades van baixar un 21%. “Hem de pensar que set creuers al port de Barcelona, amb 6.000 passatgers i tripulants cadascun, són 42.000 persones cremant combustible brossa per tenir aire condicionat i llum en un munt d’espais”, destaca Querol.
ZONES AMB MÉS CONTAMINACIÓ PER OZÓ A L’ESTAT ESPANYOL (2015-2023)
Font: Massagué et al. (2024)
Any
Pel que fa al diòxid de nitrogen, que deriva sobretot del trànsit, aquest contaminant no té a Osona el mateix pes que a les grans ciutats, però és un altre ingredient que acaba de complicar el panorama.
Valor de la mitjana anual de diòxid de nitrogen
Font: Generalitat de Catalunya
A l’hivern, la contaminació atmosfèrica a la Plana de Vic té dos altres noms propis: benzo(a)pirè i partícules en suspensió. Aquests darrers compostos són inapreciables a cop d’ull, però suren a l’aire i tenen la capacitat d’entrar al torrent sanguini de les persones.
N’hi ha de diferents mides: el desgast dels frens i les rodes dels cotxes n’emet, per exemple, de 2,5 a 10 micres; d’altres són més petites, de la mida del fum del tabac; i n’hi ha encara d’inferiors a 0,1 (les anomenades ultrafines), que són interpretades pels alvèols pulmonars com a oxigen (O2) i passen a la sang. Això implica que poden arribar al fetge, al cervell… És per aquest motiu que el major impacte de la contaminació atmosfèrica en mortalitat prematura –238.000 casos anuals a Europa, segons l’Organització Mundial de la Salut– no és respiratori, sinó l’agreujament de malalties cardiovasculars.
A diferència de l’ozó, les partícules en suspensió sí que tenen origen local, ja que provenen de la pols d’obres, la llenya i derivats que cremem per escalfar-nos, els incendis i l’encesa de marges agrícoles i altres restes vegetals.
PARTÍCULES EN SUSPENSIÓ.
QUÈ SÓN?
A diferència dels gasos, que estan formats per molècules d’una sola espècie, el material particulat és una barreja complexa de partícules sòlides i/o líquides. Es classifiquen segons el seu diàmetre aerodinàmic en PM10 (inferiors a 10 micres), PM2,5 (inferiors a 2,5 micres) i PM1 (inferiors a 1 micra). Es poden mesurar amb equips automàtics o manuals i els resultats s’expressen en ųg/m3.
Segons el seu origen, les partícules poden ser primàries (emeses directament) o secundàries (formades a l’atmosfera a partir d’altres contaminants). Tant les primàries com les secundàries tenen en part origen natural i origen humà.
Les fonts antropogèniques són molt diverses: trànsit, calefaccions domèstiques, tota mena d’indústria, agricultura, focs forestals, focs agrícoles... També cal afegir-hi el component natural, com ara les intrusions de pols sahariana.
L’exposició crònica a partícules en suspensió augmenta el risc de patir malalties cardiovasculars, afectacions al sistema nerviós, malalties respiratòries i càncer de pulmó. Les que tenen més impacte són les PM2,5 i PM1, amb una mida prou petita per penetrar fins als alvèols pulmonars.
Com es mesuren?
VLd (Valor límit diari): 50 ųg/m3 durant 24 hores.
Segons la Directiva 2008/50/CE i el Reial decret 102/2011, aquest topall no es pot superar més de 35 vegades l’any.
Font: Generalitat de Catalunya
(Anuari de la qualitat de l’aire, any 2023)
També generen partícules la indústria i els frens, les rodes i el combustible dels vehicles, tot i que en aquest darrer cas les emissions han anat baixant a mesura que desapareixen els dièsels anteriors a 2011, els que no portaven filtres. “Un dièsel d’avui en dia contamina com 35 cotxes d'avui”, detalla Querol.
ORIGEN DE LES PARTÍCULES EN SUSPENSIÓ
A MANLLEU EN DIES D’HIVERN (2022)
Font: Centre Superior d’Investigacions Científiques
Generalitat de Catalunya
En el marc d’un altre estudi, el projecte AIRUSE, comparant les ciutats de Milà, Barcelona, Porto, Florència i Atenes, el CSIC va provar que entre un 35% i un 45% de les partícules de 2,5 micres provenen del trànsit, però més de la meitat d’aquesta contribució ja no es deu als tubs d’escapament, sinó al desgast dels frens i les rodes. Els investigadors sostenen, en aquest sentit, que “és probable que els vehicles elèctrics n’emetin encara més, ja que són més pesats” a causa de la bateria.
Del projecte AIRUSE en va sorgir també la dada que en aquestes ciutats, entre el 25% i el 35% de les PM2,5 –gairebé tantes com el trànsit– les genera la crema de biomassa. Aquest és un dels kits de la qüestió a la Plana de Vic: revisar amb quins sistemes es combat el fred de l’hivern i, en concret, com cremar biomassa utilitzant tecnologies el màxim de netes.
Pel que fa a la contribució de la indústria, ara per ara no hi ha estudis públics sobre l’emissió de partícules per part d’empreses osonenques. Per emfatitzar, tot i això, els avenços a què han conduït els enduriments de normativa, Querol cita l’exemple de les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Cremaven combustible de molt baixa qualitat i quan les van tancar, l’any 2008, van millorar les dades de la qualitat de l’aire. El 2009 succeïa el mateix amb la desulfurització de l’antiga central tèrmica d’Andorra-Terol.
Concentració mitjana anual de PM2,5
Font: Generalitat de Catalunya
Un altre capítol important quant a les partícules en suspensió passa pel benzo(a)pirè, un component altament cancerigen i atribuït, en els entorns urbans actuals, a la crema de biomassa anteriorment descrita. Els valors més elevats de Catalunya es registren a Manlleu i Bellver de Cerdanya. El municipi osonenc va arribar a un pic important el 2013 i llavors s’havia millorat, però els últims anys hi ha hagut repunts. “Manlleu està enclotat, més que Vic, i a l’hivern hi tenim inversions tèrmiques espectaculars, però això no pot ser una excusa per no actuar”, defensa Querol.
DUES CARACTERÍSTIQUES RELLEVANTS: L’OROGRAFIA I LA RAMADERIA
Mentre que els elevats valors d’ozó de l’estiu es poden atribuir en gran part a Barcelona i la seva àrea d’influència, amb els estudis actuals es considera provat que les partícules en suspensió tenen origen osonenc. Que es multipliquin amb el fred reforça el vincle amb la manera com cremem biomassa.
El caldo de cultiu augmenta la virulència quan s’encadenen episodis d’anticicló. Al darrere hi ha els canvis de tendència meteorològica i, tal com explica la investigadora Ana María Yanez, del mateix equip que Querol, el fet que les partícules no es poden dissipar: “Parlem d’una plana, on ja de per si l’aire s’estanca i és més complicat que recirculi, però és que a això s’hi suma la inversió tèrmica i que a la capa de barreges, la més baixa de l’atmosfera, no hi queda espai per a la dispersió. Si a més a més no bufa vent, la contaminació es va acumulant”. Es genera, per tant, un escenari òptim de mala qualitat de l’aire.
Les granges incrementen el repte. I aquí s’ha de tenir en compte les dues cares de la moneda. D’una banda, tal com recull l’Observatori Socieconòmic d’Osona en el seu estudi de competitivitat de l’any 2003, la cadena agroalimentària és “la de valor més important” a la comarca: “Especialitzada en el sector ramader i carni, principalment la indústria del porcí, inclou la resta del sector primari i activitats que hi van vinculades”, com ara els serveis veterinaris, la fabricació de maquinària especialitzada, una part del sector logístic i l’evident i molt reconegut comerç alimentari. Aquesta cadena té, però, unes “externalitats negatives de fort impacte mediambiental”.
La més tractada fins ara, amb el Grup de Defensa del Ter liderant la demanda de solucions, ha estat la contaminació de les aigües subterrànies, però els estudis científics també alerten que els purins i la seva gestió generen amoníac. Un gas alcalí que quan reacciona amb els òxids de nitrogen i el diòxid de sofre produeix partícules en suspensió i, per tant, més compostos que compliquen la barreja i dispersió a l’atmosfera. “Serà impossible reduir les partícules si no rebaixem les emissions d’amoníac”, assegura Querol.
A través d’un estudi de 69 ciutats per al projecte RI-URBANS de la Comissió Europea, el CSIC va concloure que la mitjana d’amoníac a Manlleu és de 34 micrograms per metre cúbic, la segona concentració més elevada d’Europa després de Cremona. “La Conca d’Osona, la Plana de Vic, és l’equivalent a la Vall del Po del nord d’Itàlia”, explica Querol, “tenim el Pirineu, les Guilleries, el Montseny… que ens tanquen i no deixen que l’atmosfera es ventili, igual que els passa a ells amb els Alps i els Apenins”.
L’Agència Espacial Europea (AEE) ha posat imatges a aquesta realitat gràcies als seus satèl·lits. Tal com destaca l’investigador, té marcats els 17 punts del món amb pitjors dades, i Osona en forma part.
La comarca ja apareixia també en un estudi realitzat el 2011 utilitzant captures de la NASA. En aquell moment, tot i això, sortia pintada de color taronja; i Holanda i Alemanya, de vermell. L’anàlisi de 2018 amb dades de l’AEE demostra que “la situació s’ha capgirat, probablement per un desplaçament del porc cap aquí i que ara aquests països el compren quan ja ha deixat la porqueria a un altre lloc”.
Amoníac a l’atmosfera
Imatges per satèl·lit (IASI)
L’escala s’ha iniciat a partir de 100 µg/m³ per destacar els valors propers als llindars d’informació i alerta.
PERIODISME DE SOLUCIONS:
QUÈ HI PODEM FER?
Partint de la radiografia general d’Osona, l’equip del Centre Superior d’Investigacions Científiques planteja mesures en tres grans àmbits: mobilitat, crema de biomassa i gestió dels purins.
Trànsit
La primera recomanació dels experts és òbvia: reduir els vehicles de motor i construir o anar modificant els pobles i ciutats per prioritzar els desplaçaments a peu i en bicicleta. Vic, amb el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) aprovat el juliol de l’any 2019, s’ha reivindicat com a referent a aplicar la salut en l’urbanisme i, així, afavorir el benestar de les persones. És en aquest marc que els últims mandats s’ha desplegat una estratègia decidida de pacificació del trànsit, amb quatre illes de vianants: la del centre històric, la de l’Eixample Morató, la del carrer de Gurb i la del Portalet. “Apostem per un canvi d’hàbits a la ciutat, obrir-la al riu i passar a una vida més saludable que prioritzi la mobilitat activa, com anar a peu o en bicicleta”, destacava l’exregidora Fabiana Palmero en una entrevista del 2021. Hi afegia que la reducció de vehicles comporta, a més a més de disminuir els sorolls i la contaminació, “menys risc d’accidents”.
En la fita de popularitzar els trajectes en bicicleta hi ha contribuït també els darrers anys la Diputació de Barcelona, artífex de carrils com el que enllaça Centelles i els Hostalets de Balenyà i, a la Vall del Ges, Torelló, Sant Pere i Sant Vicenç. En aquest cas hi ha, però, assignatures pendents. L’entitat Osona amb Bici denunciava a l’octubre que s’ha executat “zero” del pla director de vies ciclistes interurbanes aprovat pel Consell d’Alcaldes i ratificat pel Consell Comarcal l’any 2021. S’hi proposaven 42 trams, de diferents tipologies, per arribar a crear una xarxa de 153 quilòmetres comunicant els principals municipis de la Plana de Vic, amb imports de 7.800 euros per al Vic-Manlleu, 6.300 per al Vic-Roda o 3.000 per al Seva-Sant Miquel de Balenyà. L’altra gran pota per reduir el vehicle privat és garantir una bona xarxa de transport públic. No cal dir que no és el cas de la línia R3, de dubtosa fiabilitat i pendent de desdoblar. Pel que fa a l’autobús, funcionen relativament bé els serveis a l’entorn de la capital de comarca i els municipis més grans, però no s’ha trobat la tecla per als pobles petits.
Costa d’entendre que amb els sistemes d’informació i comunicació del segle XXI vagin buits cap al Collsacabra o el Lluçanès autobusos que veïns i veïnes asseguren que farien servir si s’ajustessin a demanda i a horaris especials en dies com els de mercat.
La mobilitat dels temps que venen la marcarà també el desplegament de les zones de baixes emissions (ZBE), una mesura contra la contaminació plenament consolidada a Barcelona però que tenen pendent aplicar la majoria de ciutats, i això que les catalanes de més de 20.000 habitants hi estan obligades abans no acabi el 2025. És el cas de Vic i Manlleu.
En aquest front de batalla, el Centre Superior d’Investigacions Científiques coincideix amb el consistori vigatà a recomanar que els plans es dissenyin a escala comarcal, perquè “hi ha una sístole-diàstole contínua de trànsit”. “No seria just que els ajuntaments de Vic o Manlleu activessin una zona de baixes emissions per als seus ciutadans i que els que vinguessin d’altres pobles amb vehicles contaminants sí que hi poguessin entrar”, sosté Querol. El govern vigatà no ha passat a l’acció al·ludint, també, a les illes de vianants i al fet que té prohibits els camions al centre des de fa anys. Manlleu, per la seva banda, va aprovar aquest octubre amb unanimitat del consistori l’ordenança que regularà la seva zona de baixes emissions. El desplegament s’efectuarà en dues fases. La primera començarà el juny del 2025 i implicarà els camions de més de 12 tones, que no podran circular pel nucli urbà i es redirigiran cap a la ronda Nord i altres punts d’accés als polígons. Tal com destaca el regidor de Medi Ambient, Andreu Garcia, “el canvi serà històric, per contaminació, per consciència i per política ambiental”, però també perquè fa molt temps que s’insisteix en “els perills de la convivència de vianants i camions”.
La segona fase de la zona de baixes emissions a Manlleu, la que comprendrà autobusos i turismes, queda també plantejada en l’ordenança de l’octubre, però sense data d’activació més enllà que com a màxim poden transcórrer tres anys des que es comenci amb els camions. Garcia explica que s’opta per aquest decalatge a fi d’assegurar alternatives en transport públic, i perquè la gent que ho necessiti tingui temps de canviar el cotxe: “Hem d’anar compassats. No volem que ningú quedi enrere. L’ordenança l’hem fet superpensant en les persones i tenint molt en compte que sigui integradora”.
La urgència de revisar com ens escalfem
Les partícules en suspensió vinculades a la crema de biomassa provenen de tres grans fonts: els incendis, la crema de marges i restes agrícoles i la crema de biomassa energètica.
Fixant-se en un exemple de la seva terra, Xavier Querol apunta que “a la ciutat de València no hi ha dia de més contaminació que quan cremen els arrossars a l’Albufera”. Passa el mateix al Delta de l’Ebre.
A Catalunya, els pagesos poden cremar rostolls i altres restes vegetals al camp, una pràctica prohibida arreu d’Europa però que va quedar blindada a casa nostra el 2021, quan el PDeCAT va presentar esmena a la regulació estatal de la Política Agrària Comuna (PAC). “Es fa però no s’hauria de fer”, defensa Querol, “les restes de biomassa agrícola s’haurien de recollir i portar a una instal·lació industrial on es cremessin en condicions adequades i amb contaminació reduïda. En molts casos també es podrien triturar in situ per fertilitzar els sòls”.
Quant a llenya, Dinamarca, Alemanya o Gran Bretanya “bé que cremen molta fusta i no tenen el problema de la qualitat de l’aire d’aquí”. El CSIC equipara la situació d’Osona a la que es vivia fa uns anys a la Llombardia, i recomana desplegar les mesures que s’han demostrat d’èxit en aquesta regió del nord d’Itàlia.
D’una banda, no s’hi pot comprar pèl·let o estella que no siguin certificats, per assegurar que la matèria primera és bona i no s’utilitza fusta reciclada de mobles (amb pintures, vernissos...); i de l’altra, el govern ha catalogat totes les calderes venibles d’una a cinc estrelles. Per a una casa de nova construcció, són obligatòries les de cinc estels, de baixes emissions, mentre que s’atorguen subvencions a fons perdut als habitatges que en canvien de velles per noves.
“Seria desitjable que els ajuntaments de casa nostra vetllessin pel mateix, amb una primera fase de catalogació de calderes per part de la Generalitat de Catalunya o la Diputació de Barcelona. Després caldria assegurar la venda de pèl·lets únicament certificats. I per potenciar-ho com més millor, destinar subvencions a les llars amb menys recursos”, defensa Querol. Hi afegeix que començant a la Plana de Vic podria generar-se un efecte dòmino, a més a més que aflorarien altres beneficis, com muscular una indústria de neteja del bosc que “produeixi riquesa, redueixi els incendis i creï llocs de treball a la Catalunya més despoblada”.
L’etern repte d’arribar a encaixar ramaderia amb sostenibilitat
Tot i que la contaminació per purins s’associa sobretot a les fonts i als aqüífers, amb estudis com el que publica anualment el Grup de Defensa del Ter, l’amoníac procedent de les dejeccions incrementa les partícules en suspensió i la contaminació atmosfèrica a la Plana de Vic.
Les recomanacions del Centre Superior d’Investigacions Científiques es basen, en aquest cas, en els postulats del Centre d’Ecologia d’Escòcia, a Edimburg, que planteja crear per a cada etapa una economia circular del nitrogen, de manera que ja es vagi tractant i reutilitzant.
Pel que fa a la dieta dels animals, per exemple, desenvolupar pinsos baixos en nitrogen; quant a la manipulació i l’emmagatzematge, fer servir cilindres verticals i tancats que evitin les emissions contaminants; o en arribar l’hora d’abocar els fems als camps, injectar-los a 15 centímetres de fondària i de nit, ja que l’amoníac s’evapora menys que de dia. No es poden tampoc menystenir les emissions que deriven de l’ús de pesticides i fertilitzants per al conreu dels camps.
L’ÚLTIM MISSATGE: ENDAVANT
Malgrat la problemàtica de la contaminació atmosfèrica, els efectes que té en la salut i dades com les 238.000 morts prematures que l’OMS atribueix anualment a les partícules en suspensió, els experts són optimistes. El titular seria que la mala qualitat de l’aire ens preocupa cada cop més perquè n’hem pres consciència i la podem monitoritzar fins i tot individualment, a través del telèfon mòbil, però que en realitat estem cada vegada menys contaminats.
El mèrit és, a banda de l’estudi científic, normatiu. I és que malgrat que les lleis europees són menys estrictes que els valors límit que fixa l’Organització Mundial de la Salut, des que es va publicar la primera Directiva Mare sobre Qualitat de l’Aire, l’any 1996, s’ha fet molta feina.
En aquella època, a Barcelona s’hi podria haver registrat una mitjana anual de PM10 de 680 micrograms per metre cúbic d’aire, quan l’OMS demanava no passar de 20. Creuant aquesta dada amb càlculs econòmics i d’enginyeria, una valoració a càrrec del Parlament Europeu, es va fixar el valor límit anual de 40. Amb exemples com aquest s’ha anat desplegant tota l’estratègia temàtica, incloent-hi els famosos sostres nacionals d’emissions, i el cicle no ha parat d’avançar.
Tal com explica Querol, la previsió era adoptar ja legalment el 2010 els llindars de l’OMS, però la data es va posposar al 2014, llavors al 2020 i, amb la pandèmia de la covid-19, al 2024. Ara la nova directiva ja ha sortit del forn i s’hauria de publicar després d’una votació general al Parlament Europeu abans no acabi l’any.
Un altre punt a tenir en compte és que, precisament gràcies als estudis i la preocupació i consciència, han augmentat les estacions de mesura de la qualitat de l’aire. A més a més de les de ciència ciutadana, actualment a Osona n’hi ha tres sota paraigua de la Generalitat. Són a Vic, Manlleu i Tona, i amb les dades que recopilen l’administració pública està obligada a enviar missatges a la ciutadania tant preventius com quan es confirmen episodis de contaminació. La Generalitat destaca que hi ha vigilància en continu dels contaminants, i moments en què el monitoratge i accions s’intensifiquen encara més, com amb la campanya específica d’ozó de cada 15 de maig a cada 15 de setembre. Això apodera la gent, que pot decidir amb informació si és assenyat sortir a fer esport, o si cal prendre mesures extraordinàries en el cas de col·lectius vulnerables.