Opinió

Quan ens organitzem, som més fortes i quan volem, els carrers són nostres

25-N, feminisme com a esperança de vida

Inici de la marxa de torxes contra la violència de gènere a la Porxada de Granollers
Inici de la marxa de torxes contra la violència de gènere a la Porxada de Granollers / foto: Griselda Escrigas

Aquest 25-N, Dia per l’Eliminació de les Violències Masclistes, hem sortit al carrer per denunciar totes les formes que pren la violència masclista, i les seves cares més ocultes. Els assassinats masclistes i la violència sexual són només la punta de l’iceberg d’una estructura social que legitima les violències sobre els nostres cossos i que afecta tots els àmbits de les nostres vides. La feminització de la pobresa, la pressió estètica, la hipersexualització de les nenes, la violència psicològica… són tan sols algunes de les baules de la cadena que ens empresona.

Fa uns mesos, el petó no consentit d’un home misogin i poderós que es creia impune va generar un rebombori que va transcendir l’àmbit del futbol. Una petita victòria resultat de la lluita de tantes dones que fa uns anys hauria estat impensable, però queda molta feina per fer. Els discursos reaccionaris, antifeministes i racistes penetren cada cop més socialment, i la violència sexual guanya legitimitat.

Amb un accés al porno cada vegada més primerenc, que està servint d’educació sexual per a les generacions més joves, no és sorprenent veure un augment de les agressions sexuals entre menors els darrers anys. Aquest contingut pornogràfic, en què les dones són submises i humiliades i els seus cossos usurpats i manipulats, acaba traslladant-se en conductes a la vida real. Si no volem retrocedir en les victòries que el feminisme ha aconseguit en tants anys de lluita, és urgent abordar la qüestió del consentiment i garantir una educació afectivosexual de qualitat a les escoles i instituts.

És imprescindible que aprenguem a reconèixer la violència masclista per plantar-hi cara. La violència psicològica, que es materialitza a través de l’aïllament, els comentaris sobre l’aparença física, el control de les relacions externes i dels recursos econòmics, també és violència masclista. Les violacions dins l’àmbit de la parella són una de les violències contra les dones més invisibles. Es calcula que en un 60% dels casos de violència sexual, l’agressor és una persona coneguda de la víctima i l’agressió es produeix en espais suposadament segurs per a ella.

A Catalunya es posa una denúncia per violència masclista cada mitja hora, una per violació cada 12 hores. I en aquests processos de denúncia pública, quantes vegades serem qüestionades i culpabilitzades? Quants cops ens haurem de justificar davant els agressors, davant la societat, davant de les institucions?

Divendres ens despertàvem amb la trista notícia publicada a EL 9 NOU que el Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE) del Vallès Oriental va atendre l’any passat 435 dones per casos de violència masclista, de les quals 26 tenien menys de 19 anys. A més, enguany són 15 les dones que han estat assassinades per les seves parelles o exparelles, i tres més les que han mort a mans dels seus fills. Quantes dones més han de morir perquè se’ns escolti? No volem plorar més víctimes del masclisme. No volem perdre cap més veïna, amiga, companya. No volem viure més amb por de sortir al carrer.

Davant d’aquest sistema que ni ens respecta ni ens prioritza, que ens menysté, ens objectivitza i ens oprimeix, defensem un feminisme de classe, unificador i inclusiu, que representi totes les persones oprimides, ja sigui per la condició de gènere, sexe, raça, diversitat funcional o situació econòmica.

Aquest 25-N, Granollers Feminista i la xarxa de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans hem dedicat les nostres mobilitzacions al lema “Feminisme com a esperança de vida” per explicar les eines que hem desenvolupat les feministes per fer front a la violència masclista. Tenim el llegat de les que ens han precedit i les companyes que hem perdut pel camí per identificar la violència i posar nosaltres els límits. Tenim la xarxa i l’espai segur entre les companyes per acompanyar-nos, defensar-nos i empoderar-nos. Sabem que defensar la vida també vol dir responsabilitzar-nos col·lectivament de defensar els nostres drets.

Sortint al carrer aquest 25 de novembre hem demostrat que, quan ens organitzem, som més fortes, que juntes no tenim por de caminar soles i que, quan volem, els carrers són nostres.

Visca la lluita feminista!