EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

Alejandro Palomas: “No es farà res per preveure els abusos perquè els nens no computen, no voten”

L’escriptor Alejandro Palomas explica els traumes que ha patit des de la infantesa pels abusos en un col·legi religiós

El conegut escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1957) va decidir posar negre sobre blanc els traumes més profunds que l’han perseguit des de la infantesa, en especial els abusos que va patir en un col·legi religiós. La tardor passada, el llibre ‘Això no es diu’ (Columna) va deixar corprès tothom qui el va llegir. Ara s’ha traslladat la seva essència a un recital poèticoteatral, ‘Plora tothom’, que s’ha pogut veure recentment al teatre Romea.

Què és Plora tothom? Com ho definiria vostè?
Difícil. No sé si definir-ho com una funció, una sessió, una trobada… va ser mitjançant la Fundació Romea, que vam veure la possibilitat de pujar a l’escenari amb un recull de poemes. I a partir d’aquí muntar un monòleg sobre orfenesa, maternitat, dol… temes que m’afecten personalment i que parteixen del llibre. Ho vam fer i va ser espectacular, per a mi. En tot cas, ho qualificaria com un monòleg.

Es quedarà en aquesta experiència al Romea o tindrà continuïtat?
No estava previst però després de l’èxit ens vam reunir amb la producció dels teatres i vam acordar que sí. Allò va ser una prova i volem crear una funció més sòlida partint d’aquests elements. Més teatral. I estrenar, segurament, al mes de maig.

Com s’hi va sentir vostè, un escriptor, a l’escenari d’un teatre?
Soc molt actor. M’encanta. Ho he descobert quan faig presentacions o recitals de poemes. Però també soc tímid, els actors ho som molt, de tímids. En canvi quan soc allà a sobre, que no veig res –sempre intento que sigui fosc– és com si estigués per damunt de tot. Com el Petit Príncep en el seu planeta. I és una sensació de llibertat total.

Va plorar el públic al Romea, com diu el títol?
Van sortit tots plorats, tot i que també vàrem riure. Els vaig avisar! Ensenyant una capsa de mocadors de paper, vaig dir: “Aquí hem vingut al que hem vingut, que és això.”

Creu que molts dels lectors del seu llibre també ploren? Què li arriba d’ells, ara que ja fa un any que circula el llibre?
Crec que passa el mateix que amb totes les meves novel·les, amb la meva obra de ficció. Ploren, però mai no ploren de tristor. No hi ha tristor, perquè jo no la sé trobar en mi mateix, ni en la meva vida ni em la meva obra. En tot cas, ploren perquè toco fibres personals de cadascú, perquè s’emocionen.

I de copsar com és de terrible…
L’obra comença amb dos primers capítols molt durs, que expliquen d’on parteix tot això: de les violacions que pateix l’Alejandro de 8 anys. Però a partir d’aquí és un viatge cap a una llum diferent. Des que el vaig escriure sempre he dit que és un viatge amb la mare, com una carta que hem escrit tots dos junts, mirant àlbums familiars, repassant com ha estat la nostra vida… Per a mi va ser molt bonic. Ella va morir fa un any i mig.

És a la mare, precisament, a qui aquell Alejandro infant li explica què li va passar. Quelcom que és difícil, en les víctimes d’abusos, poder confiar a algú el tràngol del moment. En la mesura que va poder, ella va actuar…
Sí. I pensi que estem parlant de fa cinquanta anys. Ara tenim una certa educació pel que fa a aquest tema en la infància. Però quan va passar tot això, Franco era viu. El règim i l’Església formaven tot un paraigua de terror. I la mare em va treure, em va abraçar físicament i emocionalment. Però això, per desgràcia, no és el més comú dels casos, bàsicament perquè la majoria d’abusos passen en el si de la família. I és molt complicat, parlar d’algú proper: estàs atacant la família, que és qui teòricament t’ha de protegir… És molt estrany aquest procés. I molt pervers.

Va escriure el llibre després d’explicar a la ràdio el que havia patit. Però això no va ser planificat, segons ha explicat vostè. Va haver-hi un detonant?
Sí, va n’hi va haver un. Jo estava esmorzant a casa llegint el diari. Hi havia una notícia, amb un mapa de tots els centres de La Salle de l’Estat on hi havia hagut casos d’abusos per part dels docents. I no vaig veure el meu, on jo havia anat. Al costat hi havia un complement a la notícia on la direcció de La Salle deia que no prendrien mesures especials davant d’això, sinó que continuarien aplicant el protocol convenient o una expressió semblant. Que volia dir no res. I vaig pensar: “No, no ho fareu, això ha de canviar i potser jo puc fer-hi alguna cosa.” Vaig trucar a l’Òscar [Moré], un amic de SER Catalunya, per dir-li que volia parlar. Li vaig demanar si creia que la meva història podia interessar a algú. Aquí va començar tot, aquest va ser el detonant.

Amb relació a això, al llibre hi ha també reflexions sobre el periodisme i la manera com tractem aquests temes. Les preguntes no són sempre les adequades?
Perquè no hi estem educats. Jo ho critico, però ho entenc també. Si jo estigués a la vostra pell, segurament hauria fet el mateix, fins que algú no m’hagués dit “ei, no em preguntis això d’aquesta manera perquè fa mal”. I ja està. És que són les mateixes preguntes que repeteix la gent, per això m’interessa que els periodistes sàpiguen com no s’haurien de fer. També són les que es fan a vegades als tribunals, i això és molt dur. Imagini’s que va als jutjats un nen, o un home que ha patit abusos com els que jo vaig patir, o una dona violada. I la primera cosa que li demanen és “per què ho diu ara?”. Això és terrible perquè tu sents que t’estan qüestionant, que et pregunten i ara què vols, què busques? Potser no es fa amb aquesta intenció, però així és com ho reps. I crec que això ho heu de saber.

Considerava que calia posar-hi paraules perquè el silenci és el que perpetua els abusos? Recordem que es calcula que un de cada cinc infants pateix abusos…
Sí, literalment. A dia d’avui, un de cada cinc. Avui, i demà també, i demà passat. Per allò que comentàvem, que més del 90% són dins de la família. I és important dir també que els abusos, quasi el 100%, són obra d’homes. I això s’ha de dir! No és gent, persones… sinó homes. S’ha d’escriure. El nen o la nena, si parlen (que passa poques vegades) ho fan amb la mare, i és ella qui es veu en la disjuntiva de decidir si ho explica. És a dir, si denuncia l’avi, el sogre, el marit, el seu altre fill… o si calla, i vetlla per la unitat familiar. Normalment, és el que fan. Es nega el testimoni d’un infant, i això és terrible.

Els models de masculinitat imperants són els que creen el context on passen els abusos?
Al llibre parlo sobretot dels models de masculinitat en què jo em vaig educar. Els de les escoles amb separació de sexes… i això creava un model de masculinitat pervers. Perquè en el món del nen, tot allò que ens aproximés al perfil d’una nena era castigat. Guanyava sempre el que menys factors de feminitat tingués a l’hora de relacionar-se amb la resta. És un patró de masculinitat que després, d’adult, s’aplica en les teves relacions amb les dones.

Què reclama als poders polítics amb relació a la prevenció d’abusos en infants? Arran del llibre ha pogut parlar amb Pedro Sànchez, amb Pere Aragonès…
…i amb molts d’altres. I no s’ha fet res. Zero. Ara ja tinc clar que no es farà res perquè els nens no computen. És terrible dir-ho, com a afectat que en soc. Ells no tenen veu, els n’hauríem de donar els adults. I els nens no voten, encara que sembli terrible dir-ho. Seria un pressupost immens, el que s’hi hauria de dedicar.

Com s’ha de parlar, als nens i nenes? Com se’ls haurien de plantejar aquestes qüestions?
Doncs miri, cadascú ha de fer el que sap fer. Jo sé escriure i el meu compromís amb aquest tema és la paraula escrita; si ets músic, fes música… i si ets polític, fes política. Tot suma. Cada cop estic més convençut que l’activisme ha de ser, en primer lloc, individual. Pel camí, et vas trobant amb gent que lluita pel mateix que tu i es va fent taca.

Això ha passat amb el llibre?
Sí, i és el que realment em flipa del poder de la lectura i de la literatura! Realment, sé que quan el meu llibre arriba a la tauleta de nit d’algun pare o mare i el llegeix, alguna cosa fa clic i canvia. Els canvis s’han de fer amb el cor. Les societats canvien amb les emocions, més que amb el raonament, i tu has de tocar el cor. Al cap hi ha números, xifres: un de cada cinc, etcètera. En canvi imagina’t que el teu fill ve i et diu: “Mama, t’he de dir una cosa i no sé com fer-ho…” Tu t’imagines l’impacte?

Diu que no sent odi cap al religiós que va abusar de vostè, Jesús Linares (tot i que en el llibre no surt mai el seu nom).
Ni odi, ni rancúnia… res, no ho tinc a dins. Ho visc com una mancança, no com una cosa positiva. És que no tens ni energia per dedicar-hi. No tinc prou energia per dedicar-ne una part a l’odi per algú que ja no existeix.

Va morir fa uns mesos…
Dos dies abans que sortís el llibre. I dius: quin senyal és aquest? Qui sí que sent l’odi és la gent que m’envolta i m’estima, que són molt bel·ligerants.

El sentiment que sí que diu que ha experimentat és el de la culpa…
Perquè quan estava succeint tot això, el meu abusador ja s’encarregava de dir-m’ho explícitament. “Veus el que em fas fer?” Sempre acabava les seves sessions rebutjant-me físicament i dient-me això, fent-me sentir brut. Ets un nen de 8 anys, tu no saps el que fas fer. Només saps que aquella persona a qui estimes (perquè ja s’ha ocupat de convertir-se en part de la teva família) et rebutja perquè tu li provoques coses que li fan mal. I per tant, relaciones plaer, sexe, confiança, culpa, brutícia… tot això. Però no tens un relat perquè el teu cervell encara no està format.

Com definiria la relació amb el seu pare?
Horrible. Era horrible amb nosaltres, tot i que he intentat enfocar-ho només amb mi. Recordo a vegades quan vivíem a Vilassar. Érem tots quatre al menjador fent coses i sentíem l’ascensor: serà ell o no? I començava la tensió. El soroll de les claus del pany era la confirmació que començava el terror.

Al llibre explicita un record del qual no havia parlat mai: els abusos que també havia patit per part d’ell…
Ho tenia bloquejat, és molt estrany. Va sortir poc abans del llibre. Vaig anar a fer un documental a les Canàries sobre tot això, vist des d’una perspectiva diferent. Un dels dies del rodatge amb vaig despertar de matinada i me’n vaig recordar. Van ser una o dues setmanes d’abusos per part del meu pare. Va ser molt pervers. I mai no en vam parlar, com si no hagués passat, que també és una constant.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 857 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't