Crim facciós
Tercera entrega [vegeu els perfils ja publicats de Matilde Saborit i Huertas i de Gabriel Montagud i Galán] a partir del projecte impulsat des de l’Ajuntament per recuperar testimonis del 31 de maig de 1938. Una quinzena de persones han col·laborat amb l’Arxiu i amb Can Jonch per aportar els seus records, per escrit i oralment. Aquestes aportacions consoliden la feina feta fins ara, donada la dificultat que hi ha per comptar, amb els pas dels anys, amb el testimoniatge directe dels qui van viure l’horror del tràgic bombardeig de Granollers.
Aquesta iniciativa ha coincidit, vet aquí, amb la lectura que estic fent –per segona vegada en poc temps– del llibre Dies de memòria (1938-1940). Diari d’un mestre adolescent (Proa, 2001), obra de l’escriptor i pedagog Joan Triadú i Font (Ribes de Fresser, 1921-Barcelona, 2010). L’obra, cinquè Premi Fundació Trias Fargas, ofereix unes quantes notes personals de Triadú d’aquelles dates. I és que, tot just d’obtenir a 16 anys el títol de català per part de la Generalitat –i signat per Pompeu Fabra–, el van destinar al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, centre que tenia 700 alumnes.
Quan Triadú va publicar el llibre el 2001, va escriure al pròleg: “Tot el primer any del dietari, de gener de 1938 fins a finals de 1939, en què amb l’arribada de les tropes franquistes es va acabar el meu treball, respon a la doble funció d’expansió i suport.” Una expansió del tràgic bombardeig que va recollir al Diari d’un mestre adolescent amb unes anotacions precises i concises, d’aquí la seva transcendència. Sobre aquell 31 de maig, Triadú escriu: “Avui ha estat el dia pitjor que he passat en aquesta fins ara tranquil·la població. Granollers ha estat intensament bombardejat, per primera vegada, per l’aviació enemiga. Cinc avions han sembrat la mort i la desolació a milers de persones! Ha estat al matí, sí, al matí, a ple sol, un dia com els altres, amb tots els mestres al pati de l’escola. […] Entrem a l’escola. Comencem a pujar l’escala, ja som a mitja escala, i de sobte l’explosió horrible, seca, tallant, seguida d’altres i del soroll esberlat de les cases que cauen. A terra tots! Tinc nois grans que se m’agafen a les cames plorant com criatures. Les bombes han caigut més cap al centre. […] Sembla que hi ha més d’un centenar de morts i molts més ferits. Són les 10 del vespre. Hi ha quietud, però l’aire fa pudor.”
El dietari continua amb els dies següents i Triadú diu que hi ha hagut 270 morts, segons es parla, i explica que “hi ha silenci a les cases i draps negres als balcons”. Passats uns mesos i amb un nou destí a la vista, el jove mestre escriu el 18 de gener de 1939: “Deixaré Granollers amb recança. Només en puc dir que coses bones, positives i acollidores. El càstig que li van infligir aquests facciosos és un crim dels més grossos.” Terriblement marcat per aquests fets, Triadú va iniciar un nou curs al Tívoli de Barcelona el 10 de març. A partir d’aquí, el pedagog i escriptor va iniciar una llarga carrera professional i va esdevenir un dels símbols de la resistència cultural catalana de la postguerra. Autor d’una gran quantitat de llibres, el 1992 va ser distingit amb el Premi Honor de les Lletres Catalanes i el 2001, amb la Medalla d’Or de la Generalitat.
Conscients de la importància del seu relat i el seu ferm compromís de rebuig, el testimoni de Triadú va estar ben present aquest passat 31 de maig de 2021 a l’acte de record que l’Ajuntament organitza cada any al cementiri per homenatjar les víctimes del bombardeig. En aquesta ocasió, l’acció ha coincidit amb la commemoració del centenari del seu naixement. Tot recordant la tasca del seu pare, va ser el seu fill, Joan Triadú, qui va fer una semblança de l’home, del pedagog, escriptor, traductor, crític literari i activista cultural.
Orgullós del seu llegat, en Joan va dir al final de la seva intervenció: “Ara ben entrat el segle XXI, quan les dificultats per fer entendre la realitat de Catalunya i els seus anhels continuen sent una tasca gegantina en una Espanya que, com expressava poèticament Joan Maragall no escolta prou, la veu dels seus fills, la resposta de Joan Triadú, de ben segur seria repetir sense defallir el que deia el mestre Pompeu Fabra: “No perdeu mai
la tasca ni l’esperança.”
Joan Triadú, autor d’un dels testimonis més valuosos que hi ha sobre el bombardeig, es va casar amb Pilar Vila-Abadal i Vilaplana. El matrimoni va tenir dos fills: la Teresa i en Joan.