| 14:28
Opinió

Quan parlem de diferències culturals i de tradició, hauríem d'evitar pensar que les societats tradicionals ja s'han superat

Diversitat cultural, diversitat familiar

La família ha estat i és, habitualment, la primera estructura en què es desenvolupa una persona; el primer espai de transmissió cultural en què els éssers humans aprenem els codis de comportament, on anem edificant tot el nostre sistema de creences, de valors, on aprenem a vincular-nos amb els altres i anem reconeixent les nostres particularitats. Les famílies, però, s’han anat transformant amb el pas del temps i en el nostre país, en què la incorporació de la dona al món laboral ha estat més tardana que en altres, aquest canvi encara s’ha evidenciat més des de mitjan segle XX fins als inicis del segle XXI.

El context familiar té una influència importantíssima en la vida d’una persona. La nostra personalitat rep influències d’altres contextos, però l’educació que rebem a casa –la manera de gestionar els nostres sentiments i emocions, les nostres conviccions, el nostre nivell cultural, la consciència de nosaltres i dels altres…– l’anem formant a partir dels nostres referents familiars, especialment de la mare i/o del pare o d’algú que n’exerceixi el rol. Per tant, encara que el procés educatiu duri tota la vida, la família és l’espai per excel·lència on construïm la nostra identitat. Considero que, justament, té un paper cabdal en la societat perquè d’ella en depèn, en gran part, que els infants puguin desenvolupar- se amb una bona salut física, emocional i mental.

Ara bé, aquesta enorme responsabilitat que tenen les famílies amb la criança i educació dels infants, no impedeix pas que la resta de la societat negligeixi la seva, de responsabilitat. La infància no és una qüestió privada, encara que en el nostre país ho pugui semblar massa sovint. És obvi que hi ha d’haver una corresponsabilitat compartida, vivim en un país en què els contextos familiars s’han modificat molt en les darreres dècades: famílies monoparentals, refetes, homoparentals… però, a més a més, ens trobem també davant d’una gran diversitat d’orígens culturals.

La societat catalana actual és, doncs, complexa i es troba en una situació cultural, econòmica, social, històrica, etc. en què s’evidencien necessitats emergents. Per això és fonamental que les institucions es qüestionin quina societat desitgem construir entre tots, perquè es puguin desplegar un tipus d’intervencions o unes altres. Segurament molts professionals de diferents àmbits no s’estan preparant necessàriament per afrontar els nous escenaris que ja han anat arribant.

És evident que vivim sota un model hegemònic, el model occidental. S’ha imposat el pensament únic, un estil de vida uniformitzat, etc. Però hi ha altres maneres de viure. Com alguns antropòlegs diuen, existeixen altres maneres de pensar, de sentir i d’actuar. Quan parlem de diferències culturals i de tradició, hauríem d’evitar pensar que les societats tradicionals ja s’han superat, que hi ha una superioritat en les pràctiques actuals o modernes; cal ser conscients, doncs, de no caure en la mirada etnocèntrica.

Per això és tan important que tots aquells que treballin en l’atenció a les persones no tinguin prejudicis, perquè si s’analitzen les situacions subjectivament les intervencions seran esbiaixades i s’agreujarà qualsevol problemàtica que es tingui al davant. Pensem, per exemple, en els estereotips de l’islam i el món àrab. Sovint parlem des d’un gran desconeixement. La cultura no és només els costums o les tradicions, no és el folklore, és molt més; reduir una cultura a un aspecte porta a l’estigmatització. Si volem treballar amb famílies de diferent procedència cal que obrim el camp de percepció i ens interessem, sobretot, per les persones. Què van viure als països d’origen? Quin ha estat el seu procés migratori? etc.

La nostra cultura occidental, en tant que moderna, situa l’ésser humà com a individu i moltes altres cultures conceben la persona com un agregat que forma el col·lectiu, la comunitat. La persona té drets i deures en representació del seu grup, no per ella mateixa. Una mostra d’això podria ser el cas de persones procedents d’altres contextos culturals que consideren que l’escola ensenya i que la família educa. I pot arribar el cas que determinades normatives siguin considerades per les famílies com a ingerències inadmissibles. Per tant, s’entén que tot el sistema de valors, prohibicions, dogmes formen part del patrimoni educatiu familiar. Les creences religioses, la concepció del cos, l’alimentació… poden ser àmbits que entrin en conflicte.

Per aquest motiu, considero que les famílies que acompanyen altres famílies són un bon mitjà per acollir les persones nouvingudes, per fer de pont, ja que poden generar la confiança necessària que alguns professionals no aconseguirien. Les diferents realitats socioeducatives haurien de treballar conjuntament per plantejar discursos, coneixements, dissenys, recerques, projectes… I perquè això sigui possible, cal voluntat política i demostrar un interès real per respondre a aquests reptes de futur.

En aquest sentit, ens imaginem quin ha de ser el perfil dels educadors i dels equips educatius? M’atreveixo a dir que cal que siguin interdisciplinaris; és necessari per anar més enllà d’una visió sense matisos, per saber contextualitzar els problemes i abordar-los des de diferents dimensions; d’aquesta manera tindrem l’amplitud necessària per a bones intervencions familiars. Només si coneixem la realitat amb tota la seva complexitat no caurem en reduccionismes i no esperarem tampoc resultats immediats.

Davant de tota aquesta diversitat cultural i familiar és necessari poder disposar dels recursos educatius suficients, però el que és del tot imprescindible és apostar per fer una formació àmplia i de qualitat a tots aquells agents que intervinguin en els diferents àmbits, especialment el docent; perquè, per sobre de tot, la millor eina que té un educador és ell mateix.