Insistir a aturar l'escomesa russa enviant més armament obsolet a Ucraïna és un altre despropòsit històric dels Estats Units i el Regne Unit

“No creguem en les pistoles: per a la vida s’ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet.” Raimon

A Catalunya la diada de Sant Jordi, festiva a molts països, és essencialment cultural, omplint pobles i ciutats de llibres escrits o no escrits per escriptors, escrivents, escribes, copistes, redactors, relators, tractadistes, assagistes, guionistes, periodistes, lletristes, lletraferits, plagiaris i escribidors, totes, tots i totis embolcallats de roses de colors brillants d’aquí i d’enllà. Una Catalunya que en la darrera dècada s’ha vist i es veu involucrada en un procés, en una pandèmia i en una guerra, però on el sant, la princesa i el drac segueixen cavalcant amb més passat que present i amb un futur més pronosticable que incert. Rellegeixo els poemes i cançons que Raimon publicà l’any 1974 amb un sublim “no” a la portada dibuixat per Tàpies; lletres tan conegudes com actuals i amb títols contundents: Diguem no, D’un temps, d’un país, Perduts, A colps, Quan jo vagi nàixer, Sobre la pau, Sobre la por, Societat de consum, T’adones, amic, etc. Cançons de poetes com Salvador Espriu i Pere Quart, dels clàssics Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi (doble felicitats!) i Anselm Turmeda, el d’Elogi dels diners, així com estrofes del mateix Raimon en les quals recorda “Tots els somnis trencats, / tots els castells per terra. / Tot allò que hem viscut / tan endins s’ha enfonsat” o “D’un temps que serà el nostre, / d’un país que mai no hem fet, / cante les esperances / i plore la poca fe” o “De vegades la pau / no és més que por; / de vegades la pau / fa gust de mort” o “T’adones, company, / que a poc a poc ens van posant el futur / a l’esquena” i el clar i català “Anem dient les coses pel seu nom! / Si no trenquem el silenci / morirem en el silenci”.

Paraules, frases, versos que es poden aplicar als temps del procés, de la pandèmia i de la guerra: el procés i el retrocés, la pandèmia i l’endèmia, la guerra i la pau. Del procés n’he parlat –des d’Arenys de Munt 2009– en desenes d’articles i, malauradament, alguns vaticinis arriscats que he anat fent s’han complert: el procés s’inventa per la rabieta convergent en sentir tocat i enfonsat el seu (in)corrupte poder; el procés per la independència mai va estar ni és demogràficament majoritari; el procés va ser i segueix sent, tant pel govern espanyol com pel Parlament Europeu, un passar comptes i un embat judicial més que no pas un conflicte; la repressió de l’Estat fou astuta en acorralar processalment els líders, no anessin o anessin de farol; la ciberseguretat del procés està enxampada entre Spain is different i el Catalangate; el desenllaç del procés provoca una descarada espanyolització de Catalunya; el procés ha estat un fracàs antropològic pel fet de no haver sabut o volgut captar la solidaritat del seu propi àmbit identitari, menyspreant la força política que representaria la unitat amb les Illes Balears, l’Aragó i el País Valencià. (Parèntesi: a l’afrancesada Catalunya Nord hi campa la ultradreta); el procés, massa quebequès i escocès, tampoc desperta la solidaritat de nacions ibèriques com Euskadi, Galícia, Castella i Andalusia. Recompondre, avui, la popularitat que va tenir el procés en certes dates puntuals com els 11-S i l’1-O és tan difícil com evident resulta el poti-poti dels partits polítics independentistes, també de l’ANC, el Consell per la República i Òmnium. La taula de diàleg, l’autodeterminació i l’amnistia són més quimèriques que reals i ara sembla que el que toca –qui ho havia de dir– és retornar, mig segle després, al blindatge de la llengua catalana, permetre la regasificació del negoci d’Enagás-Midcat i dilapidar diners proposant uns Jocs Olímpics d’hivern, manipulats pel COE, amb consulta de canícula i on el més calent és la neu dels Pirineus; els Aragonès, el d’aquí i el d’allà, simulen un duel al sòl i al sol en no haver-hi cap trofeu en disputa. (Parèntesis: en aquest context caldrà esperar l’any 2031 per veure si es (tras)passa de l’autonomisme espanyol al federalisme ibèric). De la pandèmia també n’he parlat referint-me al desgavell a les residències, al mercadeig de mascaretes, a la pressió d’una sanitat pública des de molt abans retallada, als toc de queda, als tests al nas, a les vacunes, als passaports covid, etc.; sols –ben sols– morts i malalts han patit la pandèmia, la classe política telemàtica s’ha limitat a connectar-se en línia i la subclasse econòmica usurera a traficar amb les necessitats de l’acoquinada gent. De nova normalitat res de res, la meselleria, amb accepcions, continua intacta als escons dels parlaments i dels festivals, a les estacions d’esquí i als clubs nàutics, als centres comercials i d’internament, als carrers i places. No cal ser observador antropològic per copsar-ho i si no es copsa, adeu-siau!

I ara una guerra, una altra guerra, que no se sap ben bé si és la guerra dels Vladimírs, del Donbass, de l’OTAN, del Mar Negre, del Gas o la Guerra del Blat (ep! tornen els segadors). Mentre el Kremlin no es mou del Kremlin, el president ucraïnès escenifica una trista obra amb la claca dels parlaments d’un món no pas mundial, ja que l’Índia, el Brasil, Veneçuela, Cuba, la Xina, Hongria, Síria, Iran, Sèrbia o Turquia s’abstenen i s’abstindran i altres nacions oblidades que pateixen misèries seculars no estan –de fet no poden estar– per romanços. La veritable tragèdia és la que sofreix el poble ucraïnès, que mereix respecte per part de tothom, potser per això insistir a aturar l’escomesa russa enviant més i més armament obsolet a Ucraïna és un altre despropòsit històric dels xèrifs dels Estats Units i els seus camàlics del Regne Unit. (Parèntesis: recordem, ahir, el camp de detenció de Guantánamo i, avui, el centre de retenció de Ruanda). Que l’Europa de l’euro es bolqui a rebre refugiats ucraïnesos és de lògica humanitària, una humanitat, però que no s’ha practicat amb la mateixa eficàcia vers els immigrants autòctons llatinoamericans o de tants i tants països àrabs i africans que moren al Mediterrani i malviuen al continent promès; els afganesos, gitanos i sahrauís en són exemples recents. (Pregunta impertinent: distorsió racista, religiosa i cultural o oportunisme econòmic?). L’oracle de Kriví Rih sobreviurà a aquesta guerra d’homenots, però no se sap si els annals el convertiran en heroi o en brivall; mentrestant l’espia de Sant Petersburg, mancat d’escrúpols bèl·lics –lletra Z–, resta impertèrrit assegut davant taules de totes mides atenent el convidat de torn, segur que sancions simbòliques com el bloqueig financer no el trasbalsaran mentre disposi dels asos guanyadors (gas, petroli, aigua, cereals) i mentre Alemanya, Àustria i altres països democràtics centreeuropeus –atrapats– li paguin, no tenen alternativa, les matèries primeres al comptat i a preu, res d’euros, dòlars o rubles, a preu d’or i diamants. Ara per ara, doncs, les sancions econòmiques a Rússia tenen un efecte bumerang, ja que aquest estat/federació, el més gran en territori, pot deixar d’(ad)mirar a Occident i decidir aliar-se, per tot i més, amb la poderosa Xina. (Parèntesi: tan sols alentint-se les grues de la duana de Xangai, el comerç mundial –ruta de la seda– es paralitza. Amén!)

Mentrestant aquí –a Catalunya i rodalia europea– els productes bàsics s’encareixen, siguin alimentaris, combustibles, minerals o industrials, i les economies de serveis (turisme, immobiliàries, videojocs, assegurances, logística), com les que el darrer mig segle han mantingut en (sobre)vida l’àrea mediterrània, són insostenibles i tenen els dies comptats. L’Europa colonial ja no és actora del món sinó espectadora i ho és des del galliner, no pas des de platea o tribuna; el profetitzat abrupte canvi climàtic serà, que no ens enganyin ni ens enganyem, un (re)canvi social; ho serà arreu del món, però sobretot al colonial Occident, el temps cíclic –no pas el lineal– s’imposa. Raimon cantava el sempre inevitable “Quan creus que ja s’acaba / torna a començar”.