Dissabte al vespre, i diumenge a la tarda, l’Auditori de Granollers es va omplir de gom a gom pel concert Un Nadal amb in Crescendo i l’Orquestra de Cambra de Granollers.
Un èxit de públic i, sobretot, un èxit artístic i musical del grup de veus i la formació orquestral, que s’unien per primer cop en un projecte. Amb 21 peces programades, el grup va iniciar el concert amb la Suite de Nadal, amb fragments de cançons tradicionals catalanes que van ser un cop de puny directe al cor que va esclatar en mil bocins d’emoció i tendresa. No ens podíem creure el que escoltàvem, i l’emoció anava pujant de to, amb Santa Claus is Coming to Town i Jingle Bells, per assolir el punt culminant amb AveVerum de Mozart. Es retirava el cor i es quedava l’Orquestra tot interpretant el Cànon en Re Major de Pachelbel, que contenia totes les emocions en una immensa teranyina musical. Primer punt d’inflexió d’aquest concert que arribava a quotes altíssimes d’intimisme i lirisme. O afluixaven, o el públic no hauria arribat al final sans i estalvis. Canvi de registre, entrava el cor i encetava un seguit de cançons amb uns tempos i temes molt ben calculats per respirar sense ennuegar-se, tot i que el sentiment tornava a anar in crescendo. Són incorregibles, aquesta gent. Esplèndids arranjaments fets, gairebé tots, pel director del cor, Lluís Pérez Cansell, amb un bellíssim tema compost per Miquel Fernández, De Nit. No es pot dir mai que millors que les originals, perquè no seria cert, però sí que brillaven amb força i rotunditat. Iguals, però molt diferents, només calia escoltar Hallelujah de Leonard Cohen. Feia posar el pèls de punta. Tornava a pujar el to amb Imagine, de John Lennon, i aquest ja no s’aturaria fins al final, i assolia el cel amb País Petit, de Lluís Llach. No hi havia cap peça que no pogués ser mencionada i en excel·lent. Les veus d’aquest cor sobresurten pel seu rigor i, alhora, naturalitat; per la seva àmplia gamma de veus, per una direcció, amb Lluís Pérez, superba. Enmig d’un desert, ells serien l’oasi i nosaltres, els espectadors, correríem assedegats a beure de les seves veus.
Què dir de l’Orquestra que no s’hagi dit ja? Es mostraven exultants, feliços, alegres. I això és el que van transmetre, amb una corda afinada i manyaga, un vent brillant i una percussió que marcava el ritme tot seguint els batecs del cor.
La coreografia va ser excel·lent, molt treballada però que surava espontaneïtat i que unia fraternalment l’escena amb les butaques. Un concert llarg, que es va fer curt, amb dos bisos que van ser dos regals, I’m Gonna Be (500 miles) i, un cop més, la Suite de Nadal.
{{ comment.text }}