– Què representa per a vostè ser metge de família?
– Haig de dir, ja d’entrada, que ho representa tot. Quan dic tot, per a mi personalment, representa el que jo he volgut ser sempre des dels 13 anys. En tinc 58 i comprendràs que sóc una afortunada perquè estic fent el que vull. La meva professió per a mi ho és tot, fins i tot més que la família.
– …Sí?
– La família per a mi és importantíssima. Quan et dic que la meva professió és més important que la meva família, no és per prendre‐s’ho malament. Han de saber que jo els estimo moltíssim i que per la meva professió no l’he sacrificat gens. O sigui, jo estic fent el que vull. Tampoc considero que hagi sacrificat una família perquè hi ha decisions que un les pren, si el més important per a tu és ser metgessa, no el fet de ser una professió, sinó ser metgessa de poble. Jo em dedico al cent per cent, gairebé, un 90% a ser metgessa.
– Quines funcions té un metge de família? Ambulatori, visites a domicili…
– Faig visites domiciliàries. Estic a l’ambulatori d’aquí des que es va crear, faig la visita existencial dels pacients que ens toca de Sant Martí de Centelles i una part d’Aiguafreda que es va voler adherir a aquest ambulatori. I com a metgessa de poble assisteixo a la consulta i faig seguiments de patologies cròniques, patologies agudes com les que es presenten al dia perquè tens febre, angines, etc. Però el que més m’agrada és el seguiment de les patologies cròniques i la medicina preventiva. Llavors a tots els pacients els fem revisions bianualment, excepte els que són crònics que ho fem més sovint. Als bianuals els fem una revisió general o aprofitem les dades que s’obtenen de les revisions mèdiques de les empreses.
– També treballa al CAP de Centelles, no?
– Estic a Centelles d’assistencial els dilluns a la tarda, perquè a Sant Martí de Centelles no cobreixo les hores que hauria de fer setmanalment. A part sóc investigadora d’assajos clínics, tot el relacionat amb fàrmacs. A més, sóc directora de recerca de l’àrea bàsica de la salut (ABS), on hi dedico moltes hores.
– Les visites a domicili es fan per impediments del pacient. Quins són?
– Les visites a domicili són majoritàriament els pacients crònics. El prototip són persones molt majors que tenen impediments per caminar o pacients amb patologies terminals als quals hem d’anar freqüentment a visitar. I puntualment alguna patologia aguda, com per exemple, una persona gran amb 40 de febre.
– I les visites a domicili són 24h?
– No, això fa anys era 24h, 365 dies a l’any, però amb la formació de les àrees bàsiques va passar a la història i, des de l’àrea bàsica es donava cobertura les 24h perquè fèiem guàrdies de nit al CAP de Centelles. A partir del 2006 es va establir el sistema CUT en tot el territori. I llavors de les 9 de la nit fins a les 8 del matí, les urgències estan centralitzades a l’Hospital General de Vic.
– Aquesta retallada es deu a la crisi?
– Segurament sí, però jo penso que de manera secundària es deu a una actualització més real dels recursos sanitaris. Durant molts anys hem tingut recursos sanitaris, però per exemple, el CAP de Centelles estava les 24h obert i tan sols una persona o cap hi anaven d’urgència. Penso que hi havia una sèrie de serveis infrautilitzats. Les persones segueixen estant ateses, si una persona no es pot moure, se la va a ajudar i si és un tema molt urgent, a través del 112 o 061 s’atén immediatament.
– Quina diferència hi ha entre el CAP de Centelles i el CAP de Sant Martí de Centelles?
– Centelles és el Centre de l’Àrea Bàsica, hi ha major població, hi ha tots els serveis de primària, més tota l’especialitat, com odontologia, psicologia, dietista i homeopatia. El funcionament és similar. Aquí a Sant Martí hi ha coses que no tenim, per això de vegades els derivem puntualment perquè no podem tenir tots de tot.
A més, l’ambulatori de Sant Martí de Centelles està superdotat de professionals per als ítems que marca el Servei Català de la Salut. Aquí hauríem de venir dues o tres vegades per setmana, i gràcies als esforços que fem podem aportar altres serveis com l’entitat de base associativa, la recerca, l’odontologia i els serveis privats que es fan al CAP. Part d’això repercuteix en benefici del servei públic i molta gent no ho sap. Solament podem fer‐ho a través d’autogestió privada perquè amb aquests diners que s’aconsegueixen en els serveis privats, reinvertim en el servei públic.
– I la quantitat de consultes, les marca vostè?
– Ens les marquen, cada visita són de 10 minuts. Però la meva agenda és molt flexible. Si un pacient considero que necessita mitja hora, li poso mitja hora perquè crec que ho necessita.
– Arran de la crisi hi ha algunes polítiques que hàgiu incorporat o descartat?
– Concretament a la nostra àrea bàsica, tinc la sort d’estar en un àrea d’autogestió; per tant, fem i desfem amb el pressupost que ens dóna el Servei Català de la Salut. I en primària no s’estan retallant serveis a causa de la gran voluntat dels professionals. Ho veiem més nosaltres que vosaltres.
– Pels salaris?
– Per la congelació de salaris i perquè tenim menys material. Però jo diria que gràcies a la professionalitat, els pacients es veuen menys afectats.
– Teniu les eines adequades pel fet de tenir una consulta més petita?
– Tenim el bàsic per cobrir‐ho tot. El fet que jo sigui una metgessa investigadora fa que a través dels assajos clínics tingui accés a material més nou, més avançat tecnològicament i més còmode. Llavors veig la diferència entre un material i l’altre.
– Quins avantatges té ser metgessa de família en comptes de ser metgessa especialitzada?
– La visió global i integral del pacient. Al pacient el tractes de més a prop, tens una visió no solament física sinó social, psicològica, familiar i de la comunitat on viu. L’especialista solament coneix la malaltia i no coneix el pacient, crec que d’aquí radica la gran diferència. Agraeixo molt el seu treball, però personalment mai m’he vist en aquest paper.
– La malaltia que predomina arran de la crisi, creu que són les depressions?
– Les depressions sí, absolutament, han augmentat.
– La derivació d’un pacient a un especialista a què es deu?
– Depèn, tot el que veig que jo puc abastar bé, ho soluciono. Jo derivo fonamentalment a un especialista quan em falten més dades i recursos. Si tingués els mitjans per avançar en el diagnòstic podria seguir.
– Llavors aquestes derivacions no es deuen a retallades, sinó a la limitació d’eines professionals?
– Exacte, per falta de recursos professionals, de vegades de coneixement o mitjans. Les retallades el que han fet és que en algunes especialitats hi hagi força demora.
– Al tenir l’ambulatori dins d’un Ajuntament, es plantejaria sortir‐ne?
– M’agradaria que Sant Martí de Centelles tingués un ambulatori en un edifici individual. Vam entrar aquí al març de 2007 amb un màxim de 2 anys de provisionalitat i seguim aquí. Hi ha hagut una previsió de construir un ambulatori, fins i tot, pensant a través d’Aiguafreda, però com que són dues comarques diferents la situació és una mica complexa.
– Amb l’experiència facultativa que té, pensa que els metges exerceixen el seu treball per vocació o interès econòmic?
– Per interès econòmic segur que no, estem molt mal pagats. No em queixo, però pel que fem estem mal pagats. El que guanya més diners és perquè és pluriempleat. Si avui dia vols guanyar diners no et facis metge, si solament és per això. Crec que la responsabilitat que tenim i el constant temps i diners invertits a formar‐nos contínuament, s’hauria de pagar millor.
– Es paga vostè mateixa la formació?
– Clar, la nostra responsabilitat està molt mal pagada i la nostra formació continuada és de la nostra butxaca i el nostre temps.
– Canviant de tema i com a dada curiosa. Com és que no porta uniforme ni bata?
– Mai he portat bata, mai m’ha agradat. Em fa sentir incòmoda, i no ho necessito, aquí tinc una jaqueta per si hi ha molta sang.
– Llavors no li suposa cap problema?
– Cap, el que em suposa un problema és portar‐la. Va haver‐hi un moment que part dels objectius a seguir, era que tothom fos uniformat. Recordo no voler signar els objectius i vaig demanar que m’asseguressin que ningú em molestaria per no posar‐me un uniforme, primer perquè ja saben qui sóc i, segon, perquè no considero que sigui necessari.
{{ comment.text }}