| 09:00
Opinió

Aparentment es podria pensar que el mot d’avui no toca perquè no té a veure amb el conflicte hispano-català. Però […]

Epidèmia

Aparentment es podria pensar que el mot d’avui no toca perquè no té a veure amb el conflicte hispano-català. Però tenint en compte que la pretensió d’aquesta modesta columna és globalitzadora, en el sentit d’entendre el fet lingüístic com un tot, com un conjunt de trets i fenòmens que conflueixen en el que podríem anomenar codi comunicatiu, llavors hi entra de ple. Perquè, com espero que al llarg d’aquests sis anys i mig hàgiu observat, un dels mecanismes que ajuden a enriquir el corpus lingüístic és l’associació de sentits, gràcies a la qual podem passar del sentit literal d’una paraula al figurat, i d’aquí a la metàfora i la polisèmia. Dit d’una altra manera: el fet que un mot o expressió signifiquin més d’una cosa és una mena d’oli del motor del vocabulari, que permet que la creativitat faci la seva feina.

I passo a la pràctica, va. Directament amb el cas que ens ocupa avui. Epidèmia és un mot d’origen culte que al llarg de la història ha tingut ocasions de sobres per passar al llenguatge quotidià. Té molt pocs parents (mitja dotzena escassa, tots perfectament entenedors: epidèmic, epidemiologia…), ves per on com la majoria dels mots formats a partir d’aquest prefix grec que té valor de ‘a sobre’: epicentre, epidermis, epicarpi… Però aquí volia arribar, perquè, si us hi fixeu, en els tres exemples el prefix s’anteposa a mots amb significat propi (centre, dermis, carpel), però epi- té la particularitat de poder-se ajuntar amb sufixos que només adquireixen sentit justament gràcies a aquesta unió. És el cas precisament del nostre protagonista, i amb un resultat sorprenent: epidèmia vol dir, literalment, ‘arribada o sojorn en un país’. Res a veure, doncs, amb el significat modern, encara que a tots ens resulta fàcil dibuixar mentalment el trànsit d’un significat a l’altre: l’aparició d’un element o elements en un hàbitat nou, el xoc físic o moral amb l’ordre de coses preexistent, el dany resultat d’aquest xoc que s’escampa i afecta l’equilibri, el subsegüent conflicte per la necessitat de posar-hi remei…

La metàfora, doncs, és òbvia. Cadascú li pot posar les imatges o, encara més adequat, els noms que li abelleixi. Però és indiscutible, tal com deia al principi, que el significat mèdic del terme queda fàcilment desbordat quan ho traslladem a l’àmbit social, i encara més al polític. No en va el diccionari mateix en recull, en la tercera accepció, el sentit figurat: “Cosa dolenta i molt propagada”. Com a complement, n’hi ha prou de pensar en els sinònims: malaltia, passa, infecció, pesta. Que cadascú completi l’exercici segons la seva experiència.