Cal fer entendre als incívics que es troben a espais molt delicats i amenaçats

La sequera a Catalunya porta el camí d’arribar als tres anys. De forma intermitent i amb l’ai al cor per si es patia cap temporal, a finals de primavera i les darreres setmanes d’estiu, algunes tempestes han ajudat a mitigar el desastre de massa mesos sense pluges al Vallès Oriental. Tot i que aquesta aigua ha estat benvinguda, la terra es troba tan eixuta i els boscos estan tan assedegats que el que ha caigut a penes ha augmentat el cabal dels rius i rieres ni ha servit tampoc perquè tornin a rajar les fonts. La secada només ha tingut un efecte beneficiós aquest estiu: ha espantat els banyistes que, abans de la pandèmia de la covid, col·lapsaven gorgs i rius al Montseny i les terres que banya el Tenes. La manca d’aigua, sumada al risc d’incendi –amb les conseqüents restriccions d’accés al medi natural– i les campanyes informatives que insisteixen en la prohibició de banyar-se en aquests indrets han fet el seu efecte.

Els qui es pensen que a un gorg o un riu vallesà es poden comportar com si fossin a una piscina caldria fer-los entendre que es troben en espais molt delicats i més aviat molt amenaçats, justament per la pressió humana. Amb l’antecedent de la pandèmia del coronavirus, caldria que tinguessin en compte que ells mateixos poden ser portadors de malalties que afecten, per exemple, els amfibis. Segons la Unió Internacional de Conservació de la Natura, el 41% de les espècies conegudes d’amfibis al món es troben amenaçades. En l’àmbit local, s’estan esmerçant molts esforços en la recuperació del tritó del Montseny perquè el fang d’unes sabates amb patògens posi encara més en perill aquest animal en perill d’extinció.

Ajuntaments, com el de Bigues i Riells del Fai, o els responsables del Parc del Montseny insisteixen que cal “no abaixar la guàrdia” per evitar la gent a gorgs i rieres. Contra la descortesia de molts no queda altre remei que prohibir el bany i la multa per incomplir-lo. És trist haver d’ensenyar el pal per fer creure alguns insensibles o directament incívics, però encara ho és més posar en perill espais naturals que són patrimoni de tothom.