Immigració, drets i deures
Aquestes darreres setmanes s’ha mantingut un debat intens sobre la immigració. Hem pogut llegir opinions enfrontades, a favor i en contra, del fenomen i dels immigrants i de la seva voluntat i possibilitats d’adaptar-se. Han sorgit amb frivolitat els termes racista, xenòfob, nazi. Però el fet és que –i abans que ningú no es molesti– d’aquest tema se n’ha de poder parlar. Ens caldrà recordar que democràcia significa afrontar els debats sota el principi volterià (“defensaré fins la mort que puguis dir el que penses malgrat que no estigui d’acord amb el que dius”). En el cas de la immigració hem de practicar-ho especialment ja que, fàcilment, ens podem deixar portar pel camí d’una vehemència encegadora. No és un tema fàcil, i el problema de la manta curta és del tot aplicable al cas.
La immigració és un procés segurament necessari, natural i irreversible. Hi ha societats nascudes de la immigració, els EUA i Sud-amèrica, per exemple. I hi ha societats que han sobreviscut gràcies a l’emigració, com l’europea. Moltes invasions que han canviat el rumb de la història han estat fruit de fenòmens migratoris, pacífics, no tant del resultat de les guerres. Són processos que han fet progressar les societats encara que, a vegades, d’una manera discutible. Fins fa ben poc, Europa ha estat històricament una societat emigrant i desenvolupada des del colonialisme. Però, probablement, no està del tot preparada per assumir el seu paper com a receptora d’una nova onada d’immigrants procedents de cultures més distants i contraposades. La immigració té efectes econòmics, socials, legals, etc., però no ha estat un problema insuperable per a Europa mentre provenia de la mateixa Europa o de zones que havia colonitzat. Els problemes greus sorgeixen ara, quan algun col·lectiu d’immigrants pretén imposar el seu model religiós, social i cultural per damunt del que existeix al país que els acull.
Una gran conquesta europea ha estat ser pioners de l’estat laic i és el que això representa allò a què sobretot no es vol renunciar. L’immigrant, en si mateix, no és el problema. I cal oferir-li ajuda, suport, afecte i possibilitats de desenvolupament. I sense limitacions, des de la professió més profunda de l’humanisme. Però cal tenir cura quan la immigració pugui convertir-se en la llavor de la pressió a l’Estat, a la societat que l’acull, i li vol fer xantatge i imposar les seves normes i valors per sobre dels que hi ha trobat. I això obliga a vetllar la seva influència en l’incompliment del nostre marc legal i moral i dels drets de les persones.
Algunes famílies immigrants magrebís s’han adaptat inicialment als costums de Catalunya. De cop i volta, les dones s’han posat un mocador al cap i un vestit fins als peus i s’han distanciat del nostre entorn. Cap problema, si no contradiu la seva llibertat de ser ni els drets que té la dona a la nostra societat. No podem pas negar a ningú que s’automargini si no infringeix la llei. I cal concedir a tothom els drets que li pertoquen, i aquest n’és un. Però, alerta!, cal exigir el compliment dels deures també. D’això no se’n pot fer demagògia. Per exemple, quan el control religiós d’alguns imams comporta que els fills d’aquestes mateixes dones no puguin fer una vida social a l’escola o al carrer, impedint la relació amb els altres nens de la seva edat, això si que va contra els drets a la integració i a l’educació.
LA SOLUCIÓ NO NOMÉS SÓN ‘PAPERS’
La solució als problemes socials no passa només pels papers. La regularització dificulta els moviments de les màfies i dels grups organitzats que es beneficien de l’explotació dels il·legals. És cert, també, que una feina assegurada evita el camí a la delinqüència. I igualment és cert que no es pot relacionar immigració amb delinqüència.
Però el que ens ha d’ocupar fonamentalment és l’exigència del respecte als nostres valors i el compliment dels deures com qualsevol altre ciutadà. Això hem de defensar-ho amb fermesa i sense complexos. I exigir al col·lectiu d’immigrants la voluntat d’aprendre i voler conviure amb els costums que els acullen. Per la nostra part, tant des de cada ciutadà com des de les institucions, hem de fer pedagogia activa dels nostres valors com a poble i facilitar el coneixement de la nostra història i costums –i la llengua pròpia– i afavorir que els immigrants puguin acabar sentint també l’orgull de ser. L’orgull de ser i de sentir-se europeus i catalans, sense cap necessitat de fer-los renunciar per això a tot allò que estimen dels seus orígens, i que faran bé en conservar i practicar, si no infringeix les regles de joc del nostre estat laic.
Som un país obert, respectuós i integrador. Sabem, d’altra banda, què significa sentir el menyspreu de la pròpia identitat, fins i tot a la casa pròpia. A Catalunya entenem be la diversitat i el que suposa. Podem afirmar-ho rotundament al ritme de la rumba catalana, un dels símbols de la nostra capacitat de mestissatge. Estem entrenats a obrir-nos al món i hem demostrat ser una societat acollidora i, quan cal, també sabem fer-nos respectar sense necessitat de recórrer a postures xenòfobes. Respectem tots els drets com hem de fer complir tots els deures.