| 12:16
Opinió

A Josep Pla se li va negar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè, diuen, no va fer prou pel país

Indults, Pla i el niu

Tot i que no agradi a molts, s’han aprovat els indults i el rei els signarà. A mi sí que m’agrada, i molt. Escolto la bona notícia per ràdio, la que em fa companyia al niu. No faré un visca al rei, sinó un visca al govern. Entre lectura i lectura els records flueixen com un riu de consciència.

Quin desastre! Tinc una mania –la de col·leccionar– que no em puc treure de sobre. Llegir a la pantalla del mòbil o a la de l’ordinador no em satisfà. Soc bibliòfil, m’agraden els llibres, els papers i tot el que està escrit i es pot tocar amb els dits. I així, de mica en mica han anat arribant llibres al despatx, els hi he dut jo, d’un en un, amb les meves mans, caçant-los o espigolant-los, com vulgueu. En tinc molts, n’he perdut el compte. El meu niu és la meva biblioteca, faig com diu Montaigne: “Aquí a la biblioteca, ara fullejo un llibre, ara en fullejo un altre, sense cap ordre ni cap propòsit concret. Vull ser jo mateix a la falda dels meus llibres”. En gaudeixo; fullejar vol dir tocar, mirar i llegir: papallonejar sobre els llibres i els fulls impresos.

Pla és un dels meus autors preferits, la seva obra immensa omple moltes lleixes de les meves llibreries. Pla m’ha ensenyat a llegir i a escriure. El gran escriptor deia que era fumador precisament a causa de l’ofici d’escriure; que demana molta reflexió molt abans de posar un adjectiu darrere del substantiu.

El volum 45, Imatge Josep Pla, de l’obra completa (la vermella), és a cura del seu editor i amic Josep Vergés. En un dels capítols, el que duu per títol ‘Avall’, Vergés ens diu que vol donar testimoni d’algunes converses amb Pla durant els dos darrers anys, 1979-1980, que ell va viure pas a pas abans de la mort de l’escriptor. D’un temps cap aquí em sorprèn veure’m d’aprenent de columnista d’opinió. Per això, de la prosa d’en Pla us triaré alguna cosa, algun comentari polític que a mi m’ha fet pensar i m’agrada compartir.

La meva àvia em deia, sense que jo entengués el retret, “apa, nen, embolica que fa fort!”. I ara li he de donar la raó. Perquè embolicaré la troca d’allò més, parlant de la república i del franquisme.
Es diu que Pla era un conservador catalanista que va acceptar el cop d’estat de Franco. Potser per això poca gent l’ha recordat durant el dia de Sant Jordi –Pla, com Cervantes i Shakespeare, va morir un 23 d’abril–, se li va negar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; perquè, diuen…, no va fer prou pel país!

El meu estimat pare, que per a mi era un home fantàstic, bo, dialogant i que el que més li agradava era ajudar els altres, també ho era, de conservador catalanista, i de franquista ho va ser fins que se’n va anar. Com que era farmacèutic havia fet la guerra amb els nacionals, a sanitat. El mateix podria dir de l’avi matern i dels oncles. L’avi Boré, home recte, metge oculista, va salvar la pell pels pèls, fugint de les milícies antifeixistes: era el primer de l’anomenada llista negra. Ell mateix m’ho havia explicat: “Una hora abans que em vinguessin a buscar vaig rebre l’avís d’un milicià a qui jo havia salvat un ull; temps just per fugir per la portada del darrere”. Se s’anà a l’exili, a Zarautz, a la zona dita “nacional”. Després hi arribaren l’àvia, la meva mare i les ties, adolescents encara. Hi visqueren tres anys. Soc fill d’una exiliada. En una capsa de sabates hi guardo les cartes que la mamà va rebre a Calle Vizconde nº 9, 2º Zarauz (Guipúzcoa), totes amb el timbre de la censura militar. L’únic pecat que l’avi havia comès era el d’haver-se casat amb l’àvia Antònia, la propietària per herència de l’Albanell, el mas de la família on jo vaig passar infància i joventut.

És evident que avui, ni el franquisme ni el feixisme tenen massa defensa, i que escriure sobre això és agosarat. Però, per què me l’he de guardar aquest relat si el seu record mai no se n’anirà? En parlo perquè els fills ja no ho faran i els fills dels fills encara menys. Si l’avi, els pares i els oncles tornessin, els preguntaria: què us sembla si tanquem aquesta pàgina mal escrita a doble mà per cadascun dels dos bàndols? Segur que em dirien que sí. Eren molt ferms, fills de les circumstàncies, havien patit d’allò més, la guerra fou per a tots terrorífica i la postguerra llarguíssima. Vaig néixer el 1948, nou anys després, i la postguerra encara la vaig viure. Bona gent, us soc sincer, em podeu creure. Van treballar de valent perquè nosaltres tinguéssim el que ells mai no van tenir.

Passem pàgina, aparquem l’odi, fugim de la instrumentalització política, deixem el món d’ahir per als historiadors, centrem-nos en el present i treballem amb seny, educació i respecte pel que vindrà.
Tornem a Pla, 1980, mes d’abril, Vergés, per boca de l’escriptor de l’Empordà, escriu: “Els catalans oblidem sempre que la política és l’art de construir una vida en comú i retornem a allò de sempre, les dues Catalunyes: la bona i la dolenta, la liberal i la reaccionària. És la vella història repetida mil cops i ha estat per a tots un desastre, perquè ha mantingut el provincianisme polític amb una força que no hauria de tenir…”.

1979, també abril: “Aquest (es refereix a Espanya) és un país sanguinari i hi ha molta gent que no ha oblidat la guerra civil i espera el moment de la revenja”, i més avall: “Ara es tracta de desfigurar la història, de voler fer creure que la República va ser una bassa d’oli i que durant la guerra civil manaven els republicans, això és fals: primer va manar la FAI i després els comunistes. Els republicans i sobretot els catalanistes no van manar mai”.

El periodista Francesc-Marc Álvaro ha escrit, parlant del norantè aniversari de la Segona República, que ni en clau espanyola ni estrictament catalana aquell republicanisme dels trenta serveix com a mirall. Cataloga com a obra maleïda el llibre Historia de la Segunda República Española que Pla va escriure els anys 1940-41, i que ara s’ha reeditat en català (Història de la Segona República Espanyola, 1929 – abril 1933, Destino). I en una entrevista a La Vanguardia, Andoni Ortúzar, president del PNB, ens deia que la república no és un tema “nuclear”, i afegia que ell preferia tenir el rei com a cap d’estat que no pas, per exemple, un tal Aznar.

Doncs això, eren altres temps, la perspectiva històrica que mai no podem obviar. Compte amb els judicis que fem i compte amb els somnis de flors i violes. Mentrestant, com si fossin branquillons, els llibres de Josep Pla faran caliu i escalfaran el meu niu, i jo, de tant en tant, estendré les ales i passaré amb cura els tous dels dits pels lloms vermells de la seva obra.